Pont de Suert (Alta Ribagorça)
 |
| www.enciclopedia.cat |
El terme s'estén majoritàriament, tret d'alguns petits enclavaments, a l'esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d'aquest riu i s'articula en diverses valls. A llevant la Vall pallaresa de Bellera: Valls de Perves i de Corroncui. Al nord, la baixa Vall de Boí i el sector final de la vall de Barravés. I la vall de Viu, drenada pel riuet Viu, aquesta darrera vall articula tot el sector meridional del terme i té com a valls menors la de Peranera i la d'Erta, ambdues tributàries de la vall del Viu.
El municipi, comprèn una gran quantitat de petits nuclis, bona part dels quals, però estan despoblats. El cap de municipi és la vila de Pont de Suert.
De la resta de nuclis, Llesp i Malpàs, destacant per el nombre d'habitants. La resta, Abella, d'Adons, Adons, la Beguda d'Adons, les Bordes, Casòs Castellars, Castelló de Tor, Corroncui, Erta, Gotarta, Igüerri, Iran, Irgo de Tor, Perves, Pesanera, Pinyana, Sarroqueta i Viu de Llevata, gairebé despoblats. I totalment despoblats, la Bastida de Corroncui, Erillcastell, Esperan, Massivert, Montiberri, Viuet, Raons i Ventolà. Alguns d'aquests nuclis, però, són ocupats estacionalment durant la temporada d'estiu.
El terme és fortament accidentat i això es fa més evident com més ens allunyem de la Noguera Ribargorçana, les serres esdevenen cada vegada més elevades i les valls més estretes.
Al sector NE del terme, on conflueixen les valls de Berrabés i de la Noguera de Tor les altituds són encara modestes , tot i que arriben als 1496m al tossal de Viuet i als 1706m al tossal de la Sentúcia o Santa Llúcia. A llevant de la Noguera de Tor i al NE de la clotada de Pont de Suert, el terreny es fa molt més abrupte. Es forma aleshores un ampli cercle muntanyós on neixen les valls de Peranera i d'Erta. Les màximes altituds es troben a les serres septentrionals que separen la Vall de Boí del Pont de Suert, són la Serra Capitana 2311m al pic de la Tartera i la serra del Corronco de Durro 2546m al centre, on neix el barranc de Peranera i 2631m a kkevant al cap dels Vedats d'Erta.
Perpendiculars a aquestes, hi ha la serra de Sant Martí, 2050m i la serra de Peranera, que separa la vall de Peranera de la d'Erta i que al tossal de Sarviscué té la seva alçada a 2290m. La darrera d'aquestes elevacions muntanyenques és la serra del Coixet, que separa la vall d'Erta de la del riu de Manyanet i que té els seus vessants més oriental dins el Pallars Jussà.
Al sud d'aquest cercle muntanyós, les altituds davallen per caus de la vall de Viu i de la clotada de Pont de Suert, que formen tot el sector meridional del municipi. Al sector de llevant del terme municipal la vall de Viu és tancada per les serres que fan de partió entre el riuet de Viu i la conca de la noguera Pallaresa, amb la serra de Monevui i la serra de Comillini, entre les quals s'obre l'important coll de la Creu de Perves.
El curs fluvial més important del municipi és la Noguera Ribagorçana, eix fonamental de la comarca de l'Alta Ribagorçana. Aquest riu rep diversos afluents dins el terme, tots per l'esquerra. Cal destacar-ne la Noguera de Tor, segon riu en importància del municipi i el riuet de Viu, que recull també les aigües del barranc de Peranera i d'Erta.
Les primeres dades del municipi de Pont de Suert, corresponen al fogatjament del 1381.
ECONOMIA
L'agricultura i la ramaderia
Al llarg del segle XX les activitats derivades de les feines del camp ocupen cada vegada menys quantitat de població, sobretot davant el creixement del sector terciari. Dins del sector primari, cal diferenciar encara el predomini de les activitats ramaders per damunt el conreu. El conreu es destina principalment a la producció de farratge per al bestiar o a la formació d'horts per a auto-abastament. Cal destacar el desenvolupament de les pastures i dels prats. Els dos tipus de bestiar existents al municipi són el boví i el oví, el primer destinat a la producció de carn. Pel que fa al oví, en regressió, es tracta de ramats que practiquen la transhumància d'hivern ver els plans d'Urgell
La mineria, les fonts d'energia i la indústria
L'aprofitament forestal havia estat molt important fins a mitjan segle XX, i des d'aleshores les explotacions sistemàtiques són gairebé inexistents. Pel que fa a la mineria, les úniques explotacions que s'han fet des dels anys cinquanta han estat les mines d'hulla de Peranera que foren reobertes arran de l'aparició de la indústria hidroelèctrica a la comarca.
Ben al contrari, encara és en ple funcionament la xarxa d'aprofitament hidroelèctric que tant va beneficiar el municipi els anys cinquanta. Tot i que la finalització de les obres hidràuliques i la creixent mecanització de les centrals ha comportat una progressiva reducció de la mà d'obra dins d'aquest sector, el cert és que l'ENHER continua essent encara una base fonamental de la riquesa econòmica municipal.
Fora de l'activitat derivada de la indústria hidroelèctrica, l'estructura industrial del Pont de Suert és escassa i el nombre d'ocupats en el sector s'ha vist molt beneficiat pel creixement del turisme a la comarca.
El comerç i turisme
A pesar de la seva escassa població, un paper important com a centre comercial i de serveis, tot i que alguns nuclis relativament propers, com Viella, Benasc o Graus, li han retallat part del seu paper com a centre de mercat dels municipis que restaven tradicionalment més allunyats de la seva àrea d'influència. Aquesta importància comercial ha estat determinada per la seva situació com a cruïlla de camins vers la Ribagorça aragonesa, la Vall d'Aran, Lleida i el Pallars Jussà.
La importància comercial i el fet de ser el nucli més poblat de la regió, s'hi ha afegit també el paper de cap comarcal, que ha potenciat la instal·lació de determinats serveis institucionals a la comarca. Un d'aquests serveis és el Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça.
El creixent turisme que ha tingut des de començament dels anys noranta la vall de Boí, també ha afectat el cap comarcal, impulsant i potenciant el protagonisme comercial i els serveis que no pas com a centre de rebuda directa del turisme.
LA VILA DE PONT DE SUERT
El nucli antic de la vila, o vila vella, és situat a la terrassa fluvial del marge esquerra de la Noguera Ribagorçana, a l'indret on conflueix el barranc de Sirès, al peu de la carrerada general de la serra del Cis. Hi ha l'església vella (Santa Maria), l'antiga rectoria, el Mercadal, la plaça Major, el carrer Major i el carrer de Baix. Aquest sector s'amplia a la dreta del riu, el 1860, per un raval format als afores de ka vila (les Cases d'Aragó). Posteriorment els nous barris s'anaren construint envoltant el nucli antic. A l'esquerra del riu, al llarg de la carretera de la Vall d'Aran. El centre comercial s'ha desenvolupat entre el nucli vell i la carretera. Més a migdia hi ha la zona industrial. A tramuntana, a banda i banda de la via, hi ha una zona residencial, construïda per als directius d' ENHER.
De la vila actual destaca, en l'aspecte monumental, el nucli vell, amb la plaça porxada del Mercadal, amb edificis de dos o tres pisos, tret de les cases vora del riu, que tenen baixos i cellers. Des del Mercadal, és pot accedir a la riba de la Noguera, on hi ha l'església vella amb l'antiga rectoria, separades del nucli central pel carrer del Pont. El carrer Baix, estret i costerut, dóna accès al pont vell i, per la banda oposada , a la plaça Major, aquest carrer, de traçat angulós i irregular, enllosat amb pedres i palets de riera, té diverses arcades i corredors coberts sota les cases. Hi ha cases de dos o tres pisos amb cellers i porxos als baixos i té sortida per dos carrers porticats. se'm destaca la casa Jaumet, barroca. A la plaça del Mercadal, hi trobarem la casa Cotorí, edifici d'esquema barroc amb balcons ordenats a la façana.
HISTÒRIA
El Pont de Suert, té els seus orígens en el Vilatge de Suert, situat dalt d'unes roques una mica al sud-oest de l'actual població. Documentada des del 955, la vila se Suverte subsistí fins el segle XIII quan va anar essent abandonada per donar pas a l'actual el Pont de Suert. El 1240 ja està documentada la població de Lo Pont de Suert.
Fou donada pels comtes de Ribagorça cap a l'any 1000 al monestir de Lavaix i ratificat pels comtes de Pallars el 1018.
El lloc es va desenvolupar a partir del segle XII, i es va traslladar a l'indret actual. El domini jurisdiccional fou el monestir de Lavaix fins a la fi de l'antic règim.
El monestir està parcialment negat per les aigües del pantà d'Escales i nomñes se'n conserven vestigis. Es mantenen restes del mur de l'angle nord-est del creuer i l'arrencada de l'arc presbiteral de l'absidiola sud, juntament amb un fragment de la part baixa del mur.
ALTRES INDRETS DEL TERME
Monestir de Lavaix
Situat a la confluència del riuet de Viu (o riera Gironella) amb la Noguera, però actualment és cobert, gairebé en la seva totalitat per les aigües del Pantà d'Escales. Fou el cenobi més important de l'Alta Ribagorça. Fundat vers l'any 839 en una vila nova o terreny de recent explotació; la cel·la de Vilanova és documentada ja el 849. Un segle després, el 939, depenia del bisbe Ató de Pallars i tenia 12 comunitaris. A mitjans segle X consta ja com a monestir benedictí. A la primeria del segle XI, quan ja era format el nucli del patrimoni territorial del cenobi, s'hi insinuaren les primeres intromissions laiques, que només foren contrarestades amb l'acceptació del patrocini dels senyors d'Erill. El , el bisbe Eimeric de Ribagorça, consagrà l'església del monestir, dedicada a Santa Maria, Sant Pere, Sant Llorenç i Sant Joan.
Lavaix, a la ratlla entre els comtats de Pallars i Ribagorça, restà definitivament inclós en el comtat de Pallars Jussà per la permuta entre Artau de Pallars Sobirà i Ramon IV de Pallars Jussà, del dit monestir i els de Sant Pere d'Àneu, Sant Pere de Burgal i Sant Pere de les Maleses. Això comportà un seguit de canvis de bisbat. Als orígens era del bisbat d'Urgell, al segle X era del bisbat de Pallars, d'on passà primer al de Roda i posteriorment i de manera definitiva al de Lleida. El 1094, el canonge Ramon de Roda i Urgell, transformà el monestir en canònica. El , el papa Pasqual II confirmà la jurisdicció dels Erill, es renovaren el temple i el claustre, on reberen sepultura els membres d'aquesta família. El 1223, dependent ja de la seu de Lleida, el bisbe Berenguer d'Erill convertí el monestir en priorat cistercenc i el vinculà a l'abadia occitana de Bònafont. Sota aquest guiatge gaudí d'una gran vitalitat, tingué abats perpetus fins el 1624, any que entrà a formar part de la congregació cistercenca, i l'abadiat esdevingué triennal, conservant, però, la provisió de rectories i els llocs de senyoria.
Al segle XIII, la fama del monestir arribà al rei Jaume I, que li concedí privilegis i dominis a la vall d'Aran. Des del 1408, tingué la parròquia de Sant Martí d'Areny de Noguera, donada pel papa Benet XIII.
La vida del cenobi, finí el 1835, quan ja havien estat subhastats els seus béns (1821). Aleshores el cenobi restà abandonat i la casa fou saquejada. Avui encara, part d'aquest patrimoni es troba en algunes cases del Pont de Suert. De fet els carreus de les construccions cenobials foren usats per a empedrar els carrers de la vila, i a la plaça del Mercadal es conserven alguns arcs que procedeixen de Lavaix.
Al Museu Diocesà de Lleida, es conserven diversos objectes, entre els quals en destaca un saltiri del 1621, procedent de Lavaix. Del monestir, abans que fos negat per les aigües del pantà, restaven les ruïnes de l'església, amb planta de creu llatina, que conservava part de la volta i una absidiola. En l'actualitat tot resta colgat, només sobresurt de les aigües de l'embassament, el campanar de cinc ulls, que es dreça sobre la paret de ponent de l'església.
Ventolà
Al SE de la vila, a 1015, d'altitud. Lloc on hi ha l'antiga església parroquial de Sant Esteve, és dominat per la torre dita de Suix. El 966 fou donat a Lavaix. Actualment es troba despoblat.
Cellers
Situat aigua avall del Pont de Suert, actualment és negat pel pantà d'Escales.
Les Bordes
En el seu origen, com indica el nom, no eren més que unes quantes bordes utilitzades principalment per gent de Viuet. L'arribada de les empreses hidroelèctriques i les noves comunicacions feren que alguns d'els seus treballadors s'hi traslladessin a viure de manera permanent.
Llesp
Situat a la confluència de les valls de Barravés i de Boí, comprenia, a més del poble de Llesp, el poble de Castelló de Tor, les caseries o llogarets de Casós, Igüerri, Gotarta, Iran, Irgo de Tor, Sarraqueta i Viuet, entitats que gaudiren d'una certa autonomia administrativa fins a la regulació municipal a mitjans del segle XIX.
Situat a 944m d'altitud, arrecerat a la riba dreta de la Noguera de Tor. L'agrupament de les cases és centrat per la plaça Major i l'església parroquial de Sant Martí, d'origen romànic, edifici de pedra amb campanar poligonal de coberta cònica. Al Museu Diocesà de Lleida es conserven quatre imatges, tres de les quals policromades procedents de Llesp. El lloc fou donat per Sanç Ramires d'Aragó al bisbat de Roda el 1085 i posteriorment (segle XIII) passà a la mensa episcopal de Lleida.
Castilló de Tor
a 954m d'altitud, prop de la riba dreta de la Noguera de Tor. Dominat per l'alt penyal on s'alçava el castell. Centra el petit agrupament de l'església de Sant Esteve de Castelló. A l'altre marge del riu, hi ha el santuari del Remei, d'origen antic, però substituït més tard per una construcció moderna. El castell que li donà nom era el més important de la vall de Llesp, i és esmentat ja el 1018. Venut per Ramon IV de Pallars Jussà (104m), el 1059 el comprà Ramir I d'Aragó, i el seu fill Sanç Ramires el donà el 1085 a Roda, passà així, com Llesp, al bisbat de Lleida, que en mantingué la senyoria.
Sarraqueta
o Sarroca de Barravés a 1140m, arrecerat sota una alta penya (on hi hagué el castell), a migdia del tossal de Viuet, dominant la vall de Barravés, a la Noguera Ribagorçana.
L'església parroquial és dedicada a Sant Joan, i a llevant del petit nucli hi ha l'antiga església de Sant Joan o Santa Maria, romànica, arruïnada.
El castell de Sarroca, que dóna nom al lloc, és esmentat el 1083, fou del bisbe de Lleida (segle XIII) i és mantingué almenys fins el segle XVII sota el seu domini, però el 1831 figura com a possessió del marquès de la Manresana. El 1847 era del municipi de Vilaller i el 1860 del de Llesp.
Viuet
o Viu de Barravés, aturonat a 1115m d'altitud, sota un penyal i dominant la Noguera Ribagorçona. L'església parroquial de Sant Salvador no té culte. Al Tossal de Viuet s'alça el petit santuari de Sant Salvador de Sarraqueta.
El castell de Viuet fou donat al monestir de Sant Andreu de Barravés i el tingueren en feu (segle XII) els barons d'Erill. Passà posteriorment al bisbat de Lleida. De Viuet depengué l'antiga quadra de Marquet.
Gotarta, Igüerri i Irgo de Tor
Gotarta; situat a 1195 d'altitud, entre els barrancs de Raons i de Fontvella. Centra el petit nucli l'església de Santa Cecília, petit edifici exempt amb campanar de torre. El lloc pertangué als barons d'Erill i passà després a la possessió del monestir de Lavaix.
Igüerri; LLogaret a 1321m. més al N de Gotarta, al naixement del barranc de la Fontvella. La seva església de Sant Esteve és romànica, d'una volta de canó, absis reformat i campanar quadrat fet posteriorment.
Irgo de Tor; s'alça a 1382m d'altitud, a la capçalera d'una petita vall afluent per l'esquerra a la Noguera de Tor. Centra el nucli la parròquia de la Mare de Déu de les Neus, petit edifici de pedra de campanar quadrat. El topònim és basc i el lloc fou dels Erill, però al segle XVI consta com a propietat del monestir de Lavaix. Segons la tradició hi havia mines d'or. Entre Irgo i Igüerri s'alça el petit santuari de Sant Salvador d'Irgo, a 1402m, on es fa un aplec el 25 de març.
Iran i Casós
Iran; situat a 1288m d'alçada, a la capçalera d'una petita vall afluent per l'esquerra de la Noguera de Tor.
L'església de Sant Climent, notable edifici romànic, modificat (nau sobrealçada i campanar d'espadanya), depenia d'Irgo. A la falda de la pleta de Simó hi ha jaciments de carbó sense explotar.
Casós; forma un petit enclavament dins el terme de Vilaller que comprèn només el nucli urbà, alçat a 1200m d'altitud, al NE de Vilaller.
L'església de Sant Romà de Casós, és un edifici romànic d'una gran nau, amb l'absis amb arcuacions i campanar d'Espadanya. Prop seu hi ha el petit santuari de Sant Salvador, que tenia una majestat romànica, avui en una casa particular. El lloc tenia 3 focs el 1381 i pertanyé al bisbat de Lleida.
Malpàs
Centrava l'antic terme homònim, annexat el 1968 al municipi de Pont de Suert. L'antic municipi era situat a la part de llevant de la comarca, comprenia la vall mitjana de Viu i el vessant esquerra de la vall baixa de Viu, i era format pel poble de Malpàs, que n'era el cap, i els llocs i caseries d'Erta, Castellars, Casós, Erillcastell, Esperan, Massivert, Montiberri i Raons. La majoria d'aquestes entitats de població havien gaudit d'una certa autonomia administrativa fins a la regulació municipal de mitjan segle XIX.
Malpàs a 1090m d'altitud, a la dreta del barranc de Paranera. Les cases s'agrupen en part en un monticle i en part en un replà, presidides per l'església parroquial de Sant Pere, edifici de portal adovellat i campanar quadrat. El castell de Malpàs, esmentat ja el 1173, formà part dels dominis dels barons i després comtes d'Erill, i el monestir de Lavaix hi tenia propietats. Al NW hi ha el petit santuari de Sant Sadurní de Malpàs.
Erillcastell
Històricament el lloc més important de l'antic terme de Malpàs, situat a 1141m d'altitud, a migdia del pic Redó, dominant la riba dreta del barranc de Peranera.
És esmentat ja el 1024 i el primer membre conegut del que havia de ser un important llinatge català fou Ramon I d'Erill, documentat el 1077, súbdit dels comtes de Pallars, però els Erill no s'acontentaren amb l'actuació a les seves terres i passaren al servei dels reis d'Aragó i, a partir de Ramon Berenguer IV, dels sobirans catalano-aragonesos, intervingué en la conquesta de les terres Lleidatanes (reberen Fraga, Almenar i altres llocs) i enllaçaren amb poderoses famílies. Cal destacar que Berenguer d'Erill fou un destacat bisbe de Lleida (1205-1236) i conseller de Jaume I.
La baronia d'Erill, o dominis centrats a Erillcastell comprenia les valls de Boí (on els Erill feren bastir les magnífiques esglésies romàniques), de Viu, de Manyanet i la vall Fosca, com també la ribera oriental de la Noguera Ribagorçana entre el Pont de Suert i Espills (aquí els Erill protegiren el monestir de Lavaix des del segle XII i el bisbe de Lleida, esmentat anteriorment, el convertí en cistercenc el 1223). Des de 1599 la baronia passà a comtat d'Erill, i el 1708 rebé la grandesa d'Espanya de mans del rei arxiduc Carles III. Els comtes d'Erill conservaren una bona part dels seus dominis fins a la fi de l'antic règim.
Peranera i Castellars
a 1321m d'altitud, hi ha el llogaret de Peranera (rep aquest nom, que significa "pedra negra", pels importants jaciments d'hulla que hi ha a banda i banda de la vall i que donaren lloc a l'explotació ja esmentada).
La seva església de Santa Eulàlia, petit edifici de pedra amb campanar d'espadanya, era sufragània de la de Sas. a llevant hi ha l'ermita de Santa Margarida de Peranera, d'origen romànic, arrecerada a la roca que serveix de mur nord, amb absis semicircular.
Aigua avall del barranc, hi ha el llogaret de Castellars o castellars de l'Abadiat, a 1237m, prop de les antigues mines de carbó.
L'església de Sat Martí, amb portal adovellat i campanar quadrat, depengué també de Sant Miquel de Sas i conserva una interessant pica baptismal decorada, romànica. Prop de la confluència del barranc de Peranera amb el riuet de Viu, hi ha la masia de Gironella, que ja és esmentada el 958 com a possessió del monestir de Lavaix. Prop del mas hi ha l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, petit edifici de la construcció romànica, amb una nau i absis semicirculars.
Erta i Massivert
Erta; a 1515m d'altitud i enlairat a la riba esquerra del riuet.
L'església de Sant Bartomeu, de nau única, absis sobrealçat, campanar d'espadanya, és d'origen romànic, modificada.
El lloc conegut ja el 939 com a Erta de Sas, depengué del monestir de Lavaix el 939.
Esperan, Raons, Montiberri i Casós
A la vall del Barranc d'Esperan i de Raons hi ha el despoblat d'Esperan. La seva església de Sant Sadurní, sufragània de la d'Erillcastell, és un notable edifici romànica d'una nau, amb volta apuntada, absis semicirculars i campanar d'espadanya, amb dues capelles afegides al sur. Depengué el monestir de Lavaix.
També a la riba dreta del mateix barranc, hi ha el despoblat de Raons, amb la petita església de Sant Esteve, d'una nau i un petit campanar d'espadanya. Pertanyia des del 1018 al monestir de Lavaix.
Al vessant esquerra del riuet de Viu o del Convent i al peu de la Faiada de Malpàs hi ha el despoblat de Montiberri. El topònim basc, significa "lloc sota la muntanya" i fou una granja del monestir de Lavaix. Adossada a la casa hi ha la petita església de Sant Llorenç.
Més a llevant, al sector més proper a la Noguera Ribagorçana, hi ha el llogaret de Caós.
Viu de Llevata
L'antic terme municipal de Viu de Llevata, era situat al sector oriental de la comarca, en contacte amb el Pallars Jussà i s'estenia als vessants septentrionals de la serra de Sant Gervàs. La vall de Viu, constituïa l'eix del territori en direcció SE-NW, en el sector de la seva capçalera. El municipi comprenia el poble de Viu de Llevata, els pobles, els llogarets i despoblats de Perves, Abella d'Adons, Adons, la Beguda d'Adons, Corroncui, la Bastida de Corroncui i Pinyana, que tingueren una certa autonomia administrativa fins a la reordenació municipal de mitjan segle XIX.
El poble s'alça a 1239m d'altitud, als vessants de ponent del turó, on s'alçava l'antic castell de Viu.
L'església parroquial de Santa Maria, és un notable edifici romànic, d'una nau, amb un fris d'arcuacions a l'absis, semicircular. A la façana sud s'obre la portalada amb arquivoltes i capitells esculpits; damunt la portalada hi ha un ull de bou i el monograma de Crist, el campanar, de torre, és més tardà. Els carrers del poble són irregulars i s'enfilen pel turó, amb algunes cases antigues d'interès. Hi ha segon nucli separat sota el castell.
La població celebra la festa major el 15 d'agost i el 16 es fa un aplec a l'ermita de Sant Roc.
El castell de Viu de Llevata, que dominava el poble, es esmentat ja el 947 com a centre el pagus de Viu. Durant el segle XI passà als comtes de Pallars Jussà, que donaren l'alou comtal al monestir de Lavaix (1043) i infeudaren el castell als barons d'Erill.
L'església de Sant Joan de Viu, que era la del castell, esdevingué centre d'un priorat benedictí (946), ja que el bisbe Ató de Pallars i el comte Guillem la cediren a l'abat Adroer de Lavaix, perquè hi fundés un monestir. L'església fou consagrada el 1108 i el cenobi subsistí fins a la fi del segle XII.
El Mas de Gras, més al sur té una capella dedicada a Sant Pere.
Adons, Abella d'Adons i la Beguda d'Adons
Adons; al sector muntanyós dels vessants de la serra de Sant Gervàs a 1326m d'altitud.
L'església de Sant Vicenç d'Adons, és un simple edifici de pedra amb un petit campanar de torre damunt un angle, tenia un notable sagrari de fusta daurada que es conserva al Museu Diocesà de Lleida. Pels voltants s'han trobat jaciments arqueològics de l'edat de ferro. El castell d'Adons és citat ja el 961 i el seu domini anà lligat al del castells de Viu. Depenia d'Adons la petita caseria d'Abella d'Adons.
L'església de Santa Cecília a 1230m, és esmentad ja el 961, fou donada al monestir de Lavaix.
Prop del coll de Sant Roc d'Adons, hi ha les restes de la capella de Sant Roc. A la serra de Camporan, dins el terme de la Beguda d'Adons, es va trobar un dipòsit de 14 braçalets pertanyents al bronze final.
Corroncui, el Pla de Corroncui, la Bastida de Corroncui
Corroncui; situat als vessants muntanyosos del SE del terme del Pont de Suert, a migdia del pla de Mont.
Les cases dels dos nuclis eren molt pròximes i l'antiga església de Santa Maria de Corroncui, romànica, fou refeta al Pla de Corroncui amb les pedres velles. És un edifici de campanar de paret i porta que aprofita les arquivoltes i els capitells de la primitiva. Més a ponent encara hi ha la capella de Santa Magdalena.
El lloc Corroncui, del qual depenia també la quadra del Tossal de Corroncui i el despoblat de la Bastida o Bastideta de Corroncui, situat aigua avall de la vall, a 1140m d'altitud amb les ruïnes de l'església de la Mare de Déu del Pilar. Havia estat de la jurisdicció dels barons de Claret (1831).
A l'extrem SE del terme hi ha la petita capella, de Sant Nicolau.
Pinyana i Perves
Pinyana; a 1225m sobre el barranc. Es tracta d'un grup de cases centrat per l'antiga parroquial de Sant Gil al Museu Diocesà de Lleida es conserven alguns objectes litúrgics que en procedeixen. Fou dels Erill.
Més al nord, ja al terme de Senterada, hi ha el dolmen dit la Casa Encantada.
Perves; és enlairat a 1209m. L'església parroquial de Sant Fruitós, és un ampli edifici amb un airós campanar octagonal. En procedeix una notable talla romànica, un sant Crist d' 1'46m conservat al Museu Diocesà de Lleida i restaurat el 1979, que sembla que prové del taller d'Erill i data de començament del segle XII. Més a ponent hi ha la petita capella de Santa Llúcia.
FIRES I FESTES
Fira de la Girella, el seu origen és força recent, l'any 2000, i té per objecte fa dinamització turística i comercial i la difusió de les tradicions i el llegat cultural de Pont de Suert i de la seva àrea d'influència. És tracta d'una mostra de la vida a muntanya, protagonitzada pels antics oficis vinculats al món rural i ramader, on es diferencien cinc sectors a àrees temàtiques: la girella, producte estrella de la fira, i la Confraria de Sant Sebastià; els antics oficis, representatius de la vila a muntanya; el comerç local, la ramaderia i un àrea d'exposicions relacionades amb la història del Pont de Suert.
La girella és l'únic embotit que utilitza el corder com a base de la seva elaboració. Els seus orígens es remunten al segle XV i conserva tot el regust de la cuina muntanyenca, ja que és tradicional de la zona pirinenca, i de la Ribagorça en particular. Antigament era un àpat reservat per a les ocasions i, en el cas del Pont de Suert, plat per excel·lència de la Confraria de Sant Sebastià, patró del poble. Durant la fira es duu a terme una demostració en directe del procés d'elaboració d'aquest producte i, posteriorment s'ofereix una degustació gratuïta al públic visitant.
A la fira hi ha presents diferents actuacions, entre les quals destaca el nomenament del Majoral dels Pirineus, que antigament era el pastor encarregat de custodiar el bestiar gros, especialment els bous i els cavalls. Aquest títol honorífic recau anualment en un personatge que, simbòlicament, vetllarà pel manteniment, recuperació i dignificació de la forma de vida a muntanya.
Festa de Sant Sebastià
Festa Major, segon dijous d'agost
Festa de les Falles, vigília de Sant Joan.
informació extreta de
https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Pont_de_Suert
http://www.elpontdesuert.cat/
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052051.xml
De la vila actual destaca, en l'aspecte monumental, el nucli vell, amb la plaça porxada del Mercadal, amb edificis de dos o tres pisos, tret de les cases vora del riu, que tenen baixos i cellers. Des del Mercadal, és pot accedir a la riba de la Noguera, on hi ha l'església vella amb l'antiga rectoria, separades del nucli central pel carrer del Pont. El carrer Baix, estret i costerut, dóna accès al pont vell i, per la banda oposada , a la plaça Major, aquest carrer, de traçat angulós i irregular, enllosat amb pedres i palets de riera, té diverses arcades i corredors coberts sota les cases. Hi ha cases de dos o tres pisos amb cellers i porxos als baixos i té sortida per dos carrers porticats. se'm destaca la casa Jaumet, barroca. A la plaça del Mercadal, hi trobarem la casa Cotorí, edifici d'esquema barroc amb balcons ordenats a la façana.
HISTÒRIA
El Pont de Suert, té els seus orígens en el Vilatge de Suert, situat dalt d'unes roques una mica al sud-oest de l'actual població. Documentada des del 955, la vila se Suverte subsistí fins el segle XIII quan va anar essent abandonada per donar pas a l'actual el Pont de Suert. El 1240 ja està documentada la població de Lo Pont de Suert.
Fou donada pels comtes de Ribagorça cap a l'any 1000 al monestir de Lavaix i ratificat pels comtes de Pallars el 1018.
El lloc es va desenvolupar a partir del segle XII, i es va traslladar a l'indret actual. El domini jurisdiccional fou el monestir de Lavaix fins a la fi de l'antic règim.
El monestir està parcialment negat per les aigües del pantà d'Escales i nomñes se'n conserven vestigis. Es mantenen restes del mur de l'angle nord-est del creuer i l'arrencada de l'arc presbiteral de l'absidiola sud, juntament amb un fragment de la part baixa del mur.
ALTRES INDRETS DEL TERME
Monestir de Lavaix
Situat a la confluència del riuet de Viu (o riera Gironella) amb la Noguera, però actualment és cobert, gairebé en la seva totalitat per les aigües del Pantà d'Escales. Fou el cenobi més important de l'Alta Ribagorça. Fundat vers l'any 839 en una vila nova o terreny de recent explotació; la cel·la de Vilanova és documentada ja el 849. Un segle després, el 939, depenia del bisbe Ató de Pallars i tenia 12 comunitaris. A mitjans segle X consta ja com a monestir benedictí. A la primeria del segle XI, quan ja era format el nucli del patrimoni territorial del cenobi, s'hi insinuaren les primeres intromissions laiques, que només foren contrarestades amb l'acceptació del patrocini dels senyors d'Erill. El , el bisbe Eimeric de Ribagorça, consagrà l'església del monestir, dedicada a Santa Maria, Sant Pere, Sant Llorenç i Sant Joan.
Lavaix, a la ratlla entre els comtats de Pallars i Ribagorça, restà definitivament inclós en el comtat de Pallars Jussà per la permuta entre Artau de Pallars Sobirà i Ramon IV de Pallars Jussà, del dit monestir i els de Sant Pere d'Àneu, Sant Pere de Burgal i Sant Pere de les Maleses. Això comportà un seguit de canvis de bisbat. Als orígens era del bisbat d'Urgell, al segle X era del bisbat de Pallars, d'on passà primer al de Roda i posteriorment i de manera definitiva al de Lleida. El 1094, el canonge Ramon de Roda i Urgell, transformà el monestir en canònica. El , el papa Pasqual II confirmà la jurisdicció dels Erill, es renovaren el temple i el claustre, on reberen sepultura els membres d'aquesta família. El 1223, dependent ja de la seu de Lleida, el bisbe Berenguer d'Erill convertí el monestir en priorat cistercenc i el vinculà a l'abadia occitana de Bònafont. Sota aquest guiatge gaudí d'una gran vitalitat, tingué abats perpetus fins el 1624, any que entrà a formar part de la congregació cistercenca, i l'abadiat esdevingué triennal, conservant, però, la provisió de rectories i els llocs de senyoria.
Al segle XIII, la fama del monestir arribà al rei Jaume I, que li concedí privilegis i dominis a la vall d'Aran. Des del 1408, tingué la parròquia de Sant Martí d'Areny de Noguera, donada pel papa Benet XIII.
La vida del cenobi, finí el 1835, quan ja havien estat subhastats els seus béns (1821). Aleshores el cenobi restà abandonat i la casa fou saquejada. Avui encara, part d'aquest patrimoni es troba en algunes cases del Pont de Suert. De fet els carreus de les construccions cenobials foren usats per a empedrar els carrers de la vila, i a la plaça del Mercadal es conserven alguns arcs que procedeixen de Lavaix.
Al Museu Diocesà de Lleida, es conserven diversos objectes, entre els quals en destaca un saltiri del 1621, procedent de Lavaix. Del monestir, abans que fos negat per les aigües del pantà, restaven les ruïnes de l'església, amb planta de creu llatina, que conservava part de la volta i una absidiola. En l'actualitat tot resta colgat, només sobresurt de les aigües de l'embassament, el campanar de cinc ulls, que es dreça sobre la paret de ponent de l'església.
 |
| Quina la fem? |
Ventolà
Al SE de la vila, a 1015, d'altitud. Lloc on hi ha l'antiga església parroquial de Sant Esteve, és dominat per la torre dita de Suix. El 966 fou donat a Lavaix. Actualment es troba despoblat.
 |
| Viatge per Catalunya |
Cellers
Situat aigua avall del Pont de Suert, actualment és negat pel pantà d'Escales.
Les Bordes
En el seu origen, com indica el nom, no eren més que unes quantes bordes utilitzades principalment per gent de Viuet. L'arribada de les empreses hidroelèctriques i les noves comunicacions feren que alguns d'els seus treballadors s'hi traslladessin a viure de manera permanent.
Llesp
Situat a la confluència de les valls de Barravés i de Boí, comprenia, a més del poble de Llesp, el poble de Castelló de Tor, les caseries o llogarets de Casós, Igüerri, Gotarta, Iran, Irgo de Tor, Sarraqueta i Viuet, entitats que gaudiren d'una certa autonomia administrativa fins a la regulació municipal a mitjans del segle XIX.
Situat a 944m d'altitud, arrecerat a la riba dreta de la Noguera de Tor. L'agrupament de les cases és centrat per la plaça Major i l'església parroquial de Sant Martí, d'origen romànic, edifici de pedra amb campanar poligonal de coberta cònica. Al Museu Diocesà de Lleida es conserven quatre imatges, tres de les quals policromades procedents de Llesp. El lloc fou donat per Sanç Ramires d'Aragó al bisbat de Roda el 1085 i posteriorment (segle XIII) passà a la mensa episcopal de Lleida.
 |
| Flickriver |
Castilló de Tor
a 954m d'altitud, prop de la riba dreta de la Noguera de Tor. Dominat per l'alt penyal on s'alçava el castell. Centra el petit agrupament de l'església de Sant Esteve de Castelló. A l'altre marge del riu, hi ha el santuari del Remei, d'origen antic, però substituït més tard per una construcció moderna. El castell que li donà nom era el més important de la vall de Llesp, i és esmentat ja el 1018. Venut per Ramon IV de Pallars Jussà (104m), el 1059 el comprà Ramir I d'Aragó, i el seu fill Sanç Ramires el donà el 1085 a Roda, passà així, com Llesp, al bisbat de Lleida, que en mantingué la senyoria.
.JPG/250px-Spain%2C_Catalonia%2C_El_Pont_de_Suert%2C_Museo_d%E2%80%99Art_Sacre_(3).JPG) |
| https://ca.wikipedia.org/wiki/Castill%C3%B3_de_Tor |
Sarraqueta
o Sarroca de Barravés a 1140m, arrecerat sota una alta penya (on hi hagué el castell), a migdia del tossal de Viuet, dominant la vall de Barravés, a la Noguera Ribagorçana.
L'església parroquial és dedicada a Sant Joan, i a llevant del petit nucli hi ha l'antiga església de Sant Joan o Santa Maria, romànica, arruïnada.
El castell de Sarroca, que dóna nom al lloc, és esmentat el 1083, fou del bisbe de Lleida (segle XIII) i és mantingué almenys fins el segle XVII sota el seu domini, però el 1831 figura com a possessió del marquès de la Manresana. El 1847 era del municipi de Vilaller i el 1860 del de Llesp.
 |
| Enciclopèdia.cat |
Viuet
o Viu de Barravés, aturonat a 1115m d'altitud, sota un penyal i dominant la Noguera Ribagorçona. L'església parroquial de Sant Salvador no té culte. Al Tossal de Viuet s'alça el petit santuari de Sant Salvador de Sarraqueta.
El castell de Viuet fou donat al monestir de Sant Andreu de Barravés i el tingueren en feu (segle XII) els barons d'Erill. Passà posteriorment al bisbat de Lleida. De Viuet depengué l'antiga quadra de Marquet.
 |
| Ajuntament del Pont de Suert |
Gotarta, Igüerri i Irgo de Tor
Gotarta; situat a 1195 d'altitud, entre els barrancs de Raons i de Fontvella. Centra el petit nucli l'església de Santa Cecília, petit edifici exempt amb campanar de torre. El lloc pertangué als barons d'Erill i passà després a la possessió del monestir de Lavaix.
 |
| Viquipèdia |
Igüerri; LLogaret a 1321m. més al N de Gotarta, al naixement del barranc de la Fontvella. La seva església de Sant Esteve és romànica, d'una volta de canó, absis reformat i campanar quadrat fet posteriorment.
Irgo de Tor; s'alça a 1382m d'altitud, a la capçalera d'una petita vall afluent per l'esquerra a la Noguera de Tor. Centra el nucli la parròquia de la Mare de Déu de les Neus, petit edifici de pedra de campanar quadrat. El topònim és basc i el lloc fou dels Erill, però al segle XVI consta com a propietat del monestir de Lavaix. Segons la tradició hi havia mines d'or. Entre Irgo i Igüerri s'alça el petit santuari de Sant Salvador d'Irgo, a 1402m, on es fa un aplec el 25 de març.
Iran i Casós
Iran; situat a 1288m d'alçada, a la capçalera d'una petita vall afluent per l'esquerra de la Noguera de Tor.
L'església de Sant Climent, notable edifici romànic, modificat (nau sobrealçada i campanar d'espadanya), depenia d'Irgo. A la falda de la pleta de Simó hi ha jaciments de carbó sense explotar.
 |
| femTurisme.cat |
Casós; forma un petit enclavament dins el terme de Vilaller que comprèn només el nucli urbà, alçat a 1200m d'altitud, al NE de Vilaller.
L'església de Sant Romà de Casós, és un edifici romànic d'una gran nau, amb l'absis amb arcuacions i campanar d'Espadanya. Prop seu hi ha el petit santuari de Sant Salvador, que tenia una majestat romànica, avui en una casa particular. El lloc tenia 3 focs el 1381 i pertanyé al bisbat de Lleida.
Malpàs
Centrava l'antic terme homònim, annexat el 1968 al municipi de Pont de Suert. L'antic municipi era situat a la part de llevant de la comarca, comprenia la vall mitjana de Viu i el vessant esquerra de la vall baixa de Viu, i era format pel poble de Malpàs, que n'era el cap, i els llocs i caseries d'Erta, Castellars, Casós, Erillcastell, Esperan, Massivert, Montiberri i Raons. La majoria d'aquestes entitats de població havien gaudit d'una certa autonomia administrativa fins a la regulació municipal de mitjan segle XIX.
Malpàs a 1090m d'altitud, a la dreta del barranc de Paranera. Les cases s'agrupen en part en un monticle i en part en un replà, presidides per l'església parroquial de Sant Pere, edifici de portal adovellat i campanar quadrat. El castell de Malpàs, esmentat ja el 1173, formà part dels dominis dels barons i després comtes d'Erill, i el monestir de Lavaix hi tenia propietats. Al NW hi ha el petit santuari de Sant Sadurní de Malpàs.
 |
| Viquipèdia |
Erillcastell
Històricament el lloc més important de l'antic terme de Malpàs, situat a 1141m d'altitud, a migdia del pic Redó, dominant la riba dreta del barranc de Peranera.
És esmentat ja el 1024 i el primer membre conegut del que havia de ser un important llinatge català fou Ramon I d'Erill, documentat el 1077, súbdit dels comtes de Pallars, però els Erill no s'acontentaren amb l'actuació a les seves terres i passaren al servei dels reis d'Aragó i, a partir de Ramon Berenguer IV, dels sobirans catalano-aragonesos, intervingué en la conquesta de les terres Lleidatanes (reberen Fraga, Almenar i altres llocs) i enllaçaren amb poderoses famílies. Cal destacar que Berenguer d'Erill fou un destacat bisbe de Lleida (1205-1236) i conseller de Jaume I.
La baronia d'Erill, o dominis centrats a Erillcastell comprenia les valls de Boí (on els Erill feren bastir les magnífiques esglésies romàniques), de Viu, de Manyanet i la vall Fosca, com també la ribera oriental de la Noguera Ribagorçana entre el Pont de Suert i Espills (aquí els Erill protegiren el monestir de Lavaix des del segle XII i el bisbe de Lleida, esmentat anteriorment, el convertí en cistercenc el 1223). Des de 1599 la baronia passà a comtat d'Erill, i el 1708 rebé la grandesa d'Espanya de mans del rei arxiduc Carles III. Els comtes d'Erill conservaren una bona part dels seus dominis fins a la fi de l'antic règim.
 |
| Viquipèdia |
| Esglèsia de Santa Maria Calaix |
 |
| Castell d'Erillcastell Catalunya Medieval |
Peranera i Castellars
a 1321m d'altitud, hi ha el llogaret de Peranera (rep aquest nom, que significa "pedra negra", pels importants jaciments d'hulla que hi ha a banda i banda de la vall i que donaren lloc a l'explotació ja esmentada).
La seva església de Santa Eulàlia, petit edifici de pedra amb campanar d'espadanya, era sufragània de la de Sas. a llevant hi ha l'ermita de Santa Margarida de Peranera, d'origen romànic, arrecerada a la roca que serveix de mur nord, amb absis semicircular.
Aigua avall del barranc, hi ha el llogaret de Castellars o castellars de l'Abadiat, a 1237m, prop de les antigues mines de carbó.
L'església de Sat Martí, amb portal adovellat i campanar quadrat, depengué també de Sant Miquel de Sas i conserva una interessant pica baptismal decorada, romànica. Prop de la confluència del barranc de Peranera amb el riuet de Viu, hi ha la masia de Gironella, que ja és esmentada el 958 com a possessió del monestir de Lavaix. Prop del mas hi ha l'antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, petit edifici de la construcció romànica, amb una nau i absis semicirculars.
Erta i Massivert
Erta; a 1515m d'altitud i enlairat a la riba esquerra del riuet.
L'església de Sant Bartomeu, de nau única, absis sobrealçat, campanar d'espadanya, és d'origen romànic, modificada.
El lloc conegut ja el 939 com a Erta de Sas, depengué del monestir de Lavaix el 939.
Esperan, Raons, Montiberri i Casós
A la vall del Barranc d'Esperan i de Raons hi ha el despoblat d'Esperan. La seva església de Sant Sadurní, sufragània de la d'Erillcastell, és un notable edifici romànica d'una nau, amb volta apuntada, absis semicirculars i campanar d'espadanya, amb dues capelles afegides al sur. Depengué el monestir de Lavaix.
També a la riba dreta del mateix barranc, hi ha el despoblat de Raons, amb la petita església de Sant Esteve, d'una nau i un petit campanar d'espadanya. Pertanyia des del 1018 al monestir de Lavaix.
Al vessant esquerra del riuet de Viu o del Convent i al peu de la Faiada de Malpàs hi ha el despoblat de Montiberri. El topònim basc, significa "lloc sota la muntanya" i fou una granja del monestir de Lavaix. Adossada a la casa hi ha la petita església de Sant Llorenç.
Més a llevant, al sector més proper a la Noguera Ribagorçana, hi ha el llogaret de Caós.
Viu de Llevata
L'antic terme municipal de Viu de Llevata, era situat al sector oriental de la comarca, en contacte amb el Pallars Jussà i s'estenia als vessants septentrionals de la serra de Sant Gervàs. La vall de Viu, constituïa l'eix del territori en direcció SE-NW, en el sector de la seva capçalera. El municipi comprenia el poble de Viu de Llevata, els pobles, els llogarets i despoblats de Perves, Abella d'Adons, Adons, la Beguda d'Adons, Corroncui, la Bastida de Corroncui i Pinyana, que tingueren una certa autonomia administrativa fins a la reordenació municipal de mitjan segle XIX.
El poble s'alça a 1239m d'altitud, als vessants de ponent del turó, on s'alçava l'antic castell de Viu.
L'església parroquial de Santa Maria, és un notable edifici romànic, d'una nau, amb un fris d'arcuacions a l'absis, semicircular. A la façana sud s'obre la portalada amb arquivoltes i capitells esculpits; damunt la portalada hi ha un ull de bou i el monograma de Crist, el campanar, de torre, és més tardà. Els carrers del poble són irregulars i s'enfilen pel turó, amb algunes cases antigues d'interès. Hi ha segon nucli separat sota el castell.
La població celebra la festa major el 15 d'agost i el 16 es fa un aplec a l'ermita de Sant Roc.
El castell de Viu de Llevata, que dominava el poble, es esmentat ja el 947 com a centre el pagus de Viu. Durant el segle XI passà als comtes de Pallars Jussà, que donaren l'alou comtal al monestir de Lavaix (1043) i infeudaren el castell als barons d'Erill.
L'església de Sant Joan de Viu, que era la del castell, esdevingué centre d'un priorat benedictí (946), ja que el bisbe Ató de Pallars i el comte Guillem la cediren a l'abat Adroer de Lavaix, perquè hi fundés un monestir. L'església fou consagrada el 1108 i el cenobi subsistí fins a la fi del segle XII.
El Mas de Gras, més al sur té una capella dedicada a Sant Pere.
 |
| Diputació de Lleida |
Adons, Abella d'Adons i la Beguda d'Adons
Adons; al sector muntanyós dels vessants de la serra de Sant Gervàs a 1326m d'altitud.
L'església de Sant Vicenç d'Adons, és un simple edifici de pedra amb un petit campanar de torre damunt un angle, tenia un notable sagrari de fusta daurada que es conserva al Museu Diocesà de Lleida. Pels voltants s'han trobat jaciments arqueològics de l'edat de ferro. El castell d'Adons és citat ja el 961 i el seu domini anà lligat al del castells de Viu. Depenia d'Adons la petita caseria d'Abella d'Adons.
L'església de Santa Cecília a 1230m, és esmentad ja el 961, fou donada al monestir de Lavaix.
Prop del coll de Sant Roc d'Adons, hi ha les restes de la capella de Sant Roc. A la serra de Camporan, dins el terme de la Beguda d'Adons, es va trobar un dipòsit de 14 braçalets pertanyents al bronze final.
Corroncui, el Pla de Corroncui, la Bastida de Corroncui
Corroncui; situat als vessants muntanyosos del SE del terme del Pont de Suert, a migdia del pla de Mont.
Les cases dels dos nuclis eren molt pròximes i l'antiga església de Santa Maria de Corroncui, romànica, fou refeta al Pla de Corroncui amb les pedres velles. És un edifici de campanar de paret i porta que aprofita les arquivoltes i els capitells de la primitiva. Més a ponent encara hi ha la capella de Santa Magdalena.
El lloc Corroncui, del qual depenia també la quadra del Tossal de Corroncui i el despoblat de la Bastida o Bastideta de Corroncui, situat aigua avall de la vall, a 1140m d'altitud amb les ruïnes de l'església de la Mare de Déu del Pilar. Havia estat de la jurisdicció dels barons de Claret (1831).
A l'extrem SE del terme hi ha la petita capella, de Sant Nicolau.
Pinyana i Perves
Pinyana; a 1225m sobre el barranc. Es tracta d'un grup de cases centrat per l'antiga parroquial de Sant Gil al Museu Diocesà de Lleida es conserven alguns objectes litúrgics que en procedeixen. Fou dels Erill.
Més al nord, ja al terme de Senterada, hi ha el dolmen dit la Casa Encantada.
Perves; és enlairat a 1209m. L'església parroquial de Sant Fruitós, és un ampli edifici amb un airós campanar octagonal. En procedeix una notable talla romànica, un sant Crist d' 1'46m conservat al Museu Diocesà de Lleida i restaurat el 1979, que sembla que prové del taller d'Erill i data de començament del segle XII. Més a ponent hi ha la petita capella de Santa Llúcia.
FIRES I FESTES
Fira de la Girella, el seu origen és força recent, l'any 2000, i té per objecte fa dinamització turística i comercial i la difusió de les tradicions i el llegat cultural de Pont de Suert i de la seva àrea d'influència. És tracta d'una mostra de la vida a muntanya, protagonitzada pels antics oficis vinculats al món rural i ramader, on es diferencien cinc sectors a àrees temàtiques: la girella, producte estrella de la fira, i la Confraria de Sant Sebastià; els antics oficis, representatius de la vila a muntanya; el comerç local, la ramaderia i un àrea d'exposicions relacionades amb la història del Pont de Suert.
La girella és l'únic embotit que utilitza el corder com a base de la seva elaboració. Els seus orígens es remunten al segle XV i conserva tot el regust de la cuina muntanyenca, ja que és tradicional de la zona pirinenca, i de la Ribagorça en particular. Antigament era un àpat reservat per a les ocasions i, en el cas del Pont de Suert, plat per excel·lència de la Confraria de Sant Sebastià, patró del poble. Durant la fira es duu a terme una demostració en directe del procés d'elaboració d'aquest producte i, posteriorment s'ofereix una degustació gratuïta al públic visitant.
A la fira hi ha presents diferents actuacions, entre les quals destaca el nomenament del Majoral dels Pirineus, que antigament era el pastor encarregat de custodiar el bestiar gros, especialment els bous i els cavalls. Aquest títol honorífic recau anualment en un personatge que, simbòlicament, vetllarà pel manteniment, recuperació i dignificació de la forma de vida a muntanya.
 |
| Aliments del Territori i Tu |
 |
| Catalunya.com |
Festa de Sant Sebastià
Festa Major, segon dijous d'agost
Festa de les Falles, vigília de Sant Joan.
 |
| fallespontdesuert.cat |
informació extreta de
https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Pont_de_Suert
http://www.elpontdesuert.cat/
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052051.xml
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada