Port de la Selva (Alt Empordà)

El terme municipal s’estén pel sector septentrional de la península del Cap de Creus, en terrenys accidentats pels vessants finals de la serra de Rodes, que, com al terme veí de Cadaqués, formen en contacte amb la mar, una costa rocallosa, en alguns llocs acinglerada.

Comprèn la vila del Port de la Selva, cap de municipi, a la riba de llevant de la badia del mateix nom, el petit poble de la Vall de Santa Creu, l’antic poble de Santa Creu de Rodes, amb l’antiga església i santuari de Santa Helena, les ruïnes imposants del monestir de Sant Pere de Rodes i les restes del castell de Sant Salvador de Verdera, a més de nombroses urbanitzacions residencials. La majoria de masos, que havien estat nombrosos, estan deshabitats.

Les carenes més altes fan de límit amb els termes veïns. En l’accidentat relleu formen fondes i estretes valls les rieres, els barrancs o còrrecs. La més important és la riera del Port o de Rubiés, que davalla des dels vessants del Pení fins a la platja de la Ribera, al fons de la badia desemboca la riera de la Vall de Santa Creu, que davalla de la Selva. A llevant, la riera de Tavellera desemboca a la cala homònima, i altres de menors formen petites calanques.

El litoral s’inicia al NW amb un sector de costa més aviat baix en contrast amb el més retallat, rocós i erosionat, pròxim al Cap de Creus. El primer accident destacat és el cap del Bol i la petita península de s’Arnella, on fou bastit un far al començament del segle XX i on s’inicia la corba de la badia del Port de la Selva, refugi natural malgrat les dificultats en temps de tramuntana, ja que és oberta al nord.

A la petita platja o port de la Vall desemboca la riera de la Vall Santa Creu, i el litoral continua per la punta de Cap de Terra, inici del veritable fons de la badia.

La vila s’assenta a l’extrem de llevant, al seu extrem nord hi ha la corba del port de Reig, centre de la vida marinera, que és limitat per la punta de la Lloia, promontori rocós que marca l’altre extrem de la badia. S’arriba després a la punta de la Creu, on s’inicia la costa més articulada, de cales inhòspites i aspra morfologia, el rocam s’alça des de la Punta Blanca per formar els grans espadats del Cap Gros, promontori que s’alça a 176m sobre el mar. Aquí s’inicia l’ampla badia del Golfet, resseguida per la punta del Cul del Moro, fins arribar a la punta dels Tres Frares, límit tradicional amb Cadaqués. Les cales més accessibles solien tenir barraques de característica construcció popular, ara abandonades o desvirtuades, com a refugi de pescadors.

Resten pocs vestigis de les frondoses boscúries que antigament cobrien les muntanyes i que justificaven el topònim de la Selva (alzines, esparses, roures o castanyers), les terres són àrides i despullades. Una part important del municipi ha estat integrada dins el Parc Natural del Cap de Creus.

www.arc-portdelaselva.com

Parc Natural del Cap de Creus ca.wikipedia.org

LA POBLACIÓ

És formà a la segona meitat del segle XVII o a principis del XVIII, quan minvà el perill de la pirateria (abans hi havia només grups de barraques o botigues per a guardar-hi embarcacions i estris dels pescadors de la Selva de Mar i d’altres indrets de la rodalia) i assolí definitivament la independència respecte de la Selva de Mar.

L’ECONOMIA

La gran extensió del conreu de la vinya a partir del segle XVIII, alternada amb l’olivera, que per les típiques feixes o terrasses sostingudes per parets seques arribava a les carenes de les muntanyes i que donà tanta prosperitat a la població (s’exportava vi i oli per mar a França i a Itàlia), sofrí la fil·loxera (des del 1879), i només foren replantats amb ceps americans els indrets més accessibles (valls i replans baixos de les muntanyes), al mateix temps que s’incrementava en part l’olivera. Al final del segle XX, garrigues i matolls cobreixen extensos espais, però aquests arbustos han estat també castigats pels incendis, i la roca nua, sovint llicorella, domina molts indrets.

Actualment l’agricultura i la ramaderia gairebé no tenen incidència. D’altra banda, hom havia explotat mines de ferro, pedreres de marbre (prop de la muntanya Negra) i altres calcàries.

La pesca ha estat tradicionalment l’activitat primordial dels habitants del Port (poble fundat precisament pels pescadors de la Selva). Fins a la actualitat ha arribat la fama del gran art comunal del Port de la Selva, dit “l’art gros”, (xarxa de cànem de grans dimensions, molt resistent), que es tirava quan entraven a la badia els bancs de tonyines per fresar-hi. Era patrimoni de la comunitat, es guardava a l’església parroquial de la Selva (després a la del Port) i es llençava des del port de Reig. Tot el poble, convocat per les campanes de l’església participava en aquesta operació; els llaguts tancaven la badia des de la Lloia fins a la punta de s’Arenella i tothom des de la platja o des de les barques, tenia una tasca assignada. Aquest art es mantingué fins als darrers anys del segle XIX, probablement s’extingí a causa de la progressiva minva de túnids en aquestes aigües.

D’altra banda, la pesca a l’encesa (sardina i seitó, sobretot) ha estat més tradicional del Port i, com a Cadaqués, les del terme es repartien per sorteig entre els patrons, també hi havia barques de bou. El port pesquer i esportiu, és ben arrecerat a la badia, i el peix se subhasta a la llotja.

Pel que fa al sector secundari, les indústries de salaó són documentades des del 1800, i les dels mestres d’aixa, des del 1862. Predominen les empreses dedicades a la construcció, seguides de les del ram de l’alimentació i el metall.

El turisme ha esdevingut, com a tota la Costa Brava, una de les activitats bàsiques de la població.

LA VILA DEL PORT DE LA SELVA

Morfologia urbana

Situada a 12m d’altitud, a l’extrem de llevant de la badia. Formant un suggestiu conjunt d’arquitectura popular presidit per la blanca església, amb cases també blanques cobertes de teules torrades. Les cases més pròximes a la mar s’arrengleren vora el moll d’en Balleu, que forma una llarga riba prop de la qual hi ha el Pòsit de Pescadors, l’Hotel del Comerç, cafès tavernes i botigues i en la qual sobresurt el promontori de la Timba. A l’extrem nord hi ha la corba del port de Reig, centre de la vida marinera.

La disposició urbanística és molt pròpia dels pobles de pescadors originats als segles XVII-XVIII, una retícula de carrers, els més llargs paral·lels a la riba, encreuats pels més curts, estrets i costeruts. Les antigues cases solien tenir l’habitatge al pis, amb escala a l’exterior adossada a la façana i els baixos coberts amb volta, que eren destinats a celler i magatzem d’estris agrícoles i de pesca.

De la primitiva església resten elements integrats en un gran casal posterior. L’actual església parroquial és al centre de la població, una mica enlairada sobre la riba del moll d’en Balleu.

El cementiri, als afores de la vila, en un repeu de la muntanya, fou bastit el 1926.

HISTÒRIA

Les referències alt medievals al Port, totalment integrat dins els dominis directes del monestir de Sant Pere de Rodes, corresponen probablement al “porto quod dicunt Armi-rodas” esmentat en una donació de Gausfred d’Empúries-Rosselló del 974 al monestir. Inicialment, el poble més important de la contrada era el de Santa Creu de Rodes, i per això a voltes és anomenat el Port de Santa Creu (en una donació del 1116 al monestir, es parla de “Portum Crucis”). Però la decadència de Santa Creu des del segle XIV donà la primacia de la rodalia a la vila de la Selva de Mar o de Dalt, i el primitiu nucli de població del Port. Al llarg del segle XVIII coexistirien els noms del Port de Santa Creu, Santa Creu del Port, Santa Creu del Port de la Selva, Santa Creu del Port de Mar i Port de la Selva de Mar, fins que al llarg del segle XIX s’imposà el nom actual. L’arxiu municipal fou cremat pels carlins durant la guerra dels Matiners.

Una primera independència jurisdiccional fou concedida al Port de la Selva el 1779, amb el nomenament de batlle propi i la col·locació de fites de pedra que marcaven ja un territori municipal coincident amb l’actual; però davant les protestes i accions bel·licoses de la gent de la Selva fou revocada l’ordre el mateix any (veïns de la Selva entraren victoriosos al Port amb la tropa que fixava el ban de revocació) Le aspiracions de la gent del Port, que invocaven la prosperitat de la pesca i del comerç marítim, l’augment de la població, l’existència de duana, ronda de tabac i gabella de la sal, i les dificultats de control sanitari en no disposar de funcionaris de justícia (cosa que afavoria els atacs corsaris), foren finalment escoltades, i per una cèdula reial signada per Carles III el 1787 la població fou convertida en vila reial amb independència municipal, jurisdiccional i administrativa, amb sobirania sobre el terme fixat el 1779.

D’altra banda, l’aspiració a la independència parroquial no s’assolí fins el 1926, any en què l’església restà convertida en parròquia, de la qual depenien les de la Vall de la Santa Creu, Sant Baldiri de Tavellera i els antics llocs de culte abandonats del territori municipal.

CULTURA I FOLKLORE

La població atragué des dels primers decennis del XX una sèrie d’estiuejants entre els quals figuraven escriptors i artistes com Josep Maria de Segarra, que descriví personatges, temes i el paisatge amb poemes com Vinyes verdes vora el Mar i l’obra teatral El Cafè de la Marina, entre d’altres. D’altra banda J.V. Foix incorporà en la seva obra, de caràcter més oníric, elements del paisatge i la toponímia del Port (proses poètiques sobre el Port de la Selva a KRTU)

Quant a diades festives, cal destacar la Festa Major petita, que s’escau al maig, amb motiu de la diada de Sant Baldiri, i la Festa Major, que se celebra a l’agost, la festivitat de la Mare de Déu de les Neus. A l’estiu se celebra la Nit de l’havanera, la Nit de la Sardana i una trobada de vela llatina i una trobada de vela llatina.

ALTRES INDRETS DEL TERME

La Vall de Santa Creu

El poble de la Vall de Santa Creu, al NE del terme, és a la capçalera de la riera de la Vall, en un replà poc elevat sobre el fondal, dominat a migdia per la serra on s’alcen les ruïnes de Sant Pere de Rodes, de Santa Helena i del Castell de Sant Salvador. Unes cases dels segles XVII-XIX, algunes amb galeries superiors d’arcades, formen el nucli de carrers estrets i costeruts. L’església de Sant Fruitós, és una construcció de caràcter popular, d’una nau (segles XVI-XVII) absis semicircular i campanar i campanar de cadireta, però sense vestigis medievals. Hom creu que el nucli es formà quan fou abandonat el poble de Santa Creu de Rodes, enlairat sobre seu, però l’església és esmentada ja al segle IX.

Era d’una cel·la monàstica, una de les quatre discutides entre els monestirs de Banyoles i de Sant Policarp de Rasès, i després fou possessió de Sant Pere de Rodes. La població celebra la festa major el dia 16 d’agost.

blog.costabravas.fr

Santa Creu de Rodes

Avui despoblat, queden vestigis dels carrers i cases i, en especial, del recinte murat que protegia la població, situat tot em un replà, a ponent de l’església. Aquest poble, abandonat al segle XVII, fou antigament centre del municipi o la demarcació que més tard va centrar la Selva de Mar.

L’antiga església parroquial de Santa Creu de Rodes, dita ara Santa Helena, és coneguda des del 974. Edifici d’una sola nau, un absis trapezial, marcadament desviat vers el sud, i un creuer de braços molt destacats. Va ser desfigurada més tard amb dues naus laterals i una mena de pòrtic o galilea. A l’extrem de llevant de la nau s’alça una torre de planta quadrangular i murs atalussats. A les quatre façanes d’aquesta torre preromànica hi ha tres arcs cecs o fornícules que combinen amb dues finestres estretes i llargues. Sobre el mur de ponent, s’alça el campanar de cadireta.

xusquipedia.blogspot.com

El castell de Verdera

Castell de Verdera o de Sant Salvador, emplaçat al cim més alt de la serra de Rodes, que és una fita termenera entre els municipis de Palau-saverdera, la Selva de Mar i el Port de la Selva. És un veritable castell roquer, i les seves restes ocupen l’espai, relativament reduït, del punt més alt del turó. La planta del recinte murat s’adapta a les irregularitats dels afloraments de roca d’aquest cimal.

Devia existir ja al segle IX, ja que apareix esmentat des del 904. El 974 fou donat al monestir pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló. Al principi del segle XI fou usurpat per Hug I d’Empúries, i finalment els comtes emporitans en prengueren possessió i el reedificaren el 1238, després d’una entesa o concòrdia amb l’abat de Rodes.

El 1284 l’ocuparen els francesos en la seva invasió frustrada del Principat, però aviat retornà al poder dels comtes d’Empúries. A la segona meitat del segle XIV, el comte Joan I d’Empúries (1362-1396) s’hi feu construir una estança.

El recinte murat del castell té una planta de rectangle allargat, però irregular per causa de les penyes on s’assenta. A l’extrem nord-occidental, sobre un petit planell rocós, arran del penya-segat occidental, hi ha una gran torre que té una part rectangular i una altra de massissa triangular. Més avall hi ha una altra torre de planta semicircular unida a un llenç que davalla fins a un pla força inferior. Una cisterna i altres elements complementen aquest castell, que és un mirador sobre l’Empordà i les comarques veïnes i també sobre una enorme extensió de costa i mar.

www.elportdelaselva.com

La capella de Sant Baldiri de Taballera

Situada al SE de la vila del Port de la Selva, dalt de la muntanya de Sant Baldiri, a la capçalera de la petita vall. Actualment, la capella, la casa del capellà i la torre de defensa que s’hi construí el 1558 són en ruïnes.

travessa-pirineus.blogspot.com

Restes arqueològiques

Hi ha diversos megàlits, dels quals el més popular és el dolmen de la Taula dels Lladres, o de Mores Altes. D’altres megàlits són la galeria coberta del Mas de la Mata, i els dòlmens de Tavellera, el de la Cendrera i el del Pla del Dijous, d’aquest dolmen són interessants les inscultures de la cara superior de la llosa de coberta, la necròpoli de la Punta del Pi presentava dos tipus d’enterraments d’incineració, pertany a la fase de transició de l’edat de bronze a l’edat de ferro. Són contemporànies les coves d’habitació dels Encantats i de la Porta, als vessants del puig dels Bufadors.

A la costa s’han efectuat nombroses troballes arqueològiques submarines (Cala Cativa, Golfet, Cala Culip), de datació probablement altmedieval, al paratge de les Cavorques, hi ha un conjunt de cavitats, que probablement corresponen a un conjunt d’ermitatges medievals, la més gran de les quals conté uns grafits interessants.

MONESTIR DE SANT PERE DE RODES

El més notable de l’Empordà i un dels més coneguts de tot el País. El conjunt de les seves edificacions es dreça en un graó del vessant abrupte de la muntanya de Verdera, a 520m prop de la font dita, des de fa segles, del Raig i també modernament dels Monjos. Per la seva situació, el vell monestir i el camí que hi mena des del collet de Santa Helena, són un mirador natural sobre el golf del Lleó i sobre el litoral marítim que es prolonga des del Cap de Creus vers al nord fins a perdre’s de vista en les llunyanes platges del Rosselló.

www.xtec.cat

biblosespriu.blogspot.com

Història del monestir

És una joia de l’art romànic pel seu temple original, sumptuós i ple d’enigmes arqueològics, especialment pel que fa a la datació de les diferents parts i a causa dels seus orígens obscurs i poc documentats.

Les primeres notícies que s’hi tenen són de la darreria del segle IX (878), quan el lloc s’esmenta com una simple cel·la monàstica dependent del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Hom considera que aquestes cel·les podien haver estat ocupades poc abans del 782 pel monjo Atala, any en que s’establí al pagus de Perelada, abans de fundar el monestir de Sant Policarp de Rasés. Per tant la cel·la de Sant Pere i les seves veïnes podien haver estat monestirs sorgits durant el domini visigòtic.

El plet entre els monestirs de Sant Esteve de Banyoles i de Sant Policarp de Rasés, per la dependència de les cel·les de Sant Pere, fou portat a la cort franca, i el 899 hi va intervenir encara a seu de Girona, com a tercer pretendent, al qual foren adjudicades interinament. El cenobi va prendre volada, i des del 902 consta com a comunitat pròpia, que rebia donacions que n’augmentaven el patrimoni. La independència definitiva comença vers el 926, quan Tassi, un magnat d’aquestes terres, juntament amb el seu fill Hildesind (947-991), el primer abat del monestir, en un espai de temps relativament curt (926-944), el convertí en un monestir gran i prestigiós, amb un notable poder espiritual i temporal.

La història de Sant Pere de Rodes es caracteritza per les lluites constants que li calgué mantenir des de la fi del segle X, per conservar el seu patrimoni i la seva ascendència espiritual enfront les divisions i les lluites del comtat, i també de la relaxació de costums. Les primeres lluites vingueren ja al principi del segle XI, quan el comte Hug I d’Empúries i altres magnats del país van apropiar-se de diversos béns del monestir. Davant això, l’abat Pere va demanar l’ajut del Papa Benet VIII el 1021, i l’any següent es va celebrar una consagració de l’església del monestir i, d’acord amb cartes papals adreçades al comte d’Empúries i altres magnats s’intentà posar ordre en robatoris i depredacions.

En els segles següents es mantingué el camí emprés al segle X, i també les constants pressions enfront de comtes i bisbes per conservar la seva autonomia i el seu prestigi. Una de les expressions d’aquest prestigi del monestir foren els famosos jubileus, dedicats a la Santa Creu, que segons es creu se celebraven, per concessió del Papa Urbà II, des del 1088, i que perduraren fins el 1697, època en que s’abandonaren a causa del gran declivi que havia experimentat el monestir.

La pirateria, que causà el desplegament de la costa, i ben aviat les guerres amb França, perjudicaren greument el monestir, que fou saquejat diverses vegades, en especial els anys 16755555, 1693 i 1708, quan el duc de Noailles s’emportà la famosa Bíblia de Rodes, ara conservada a la Bibliothèque Nationale de París.

El 1793, la Revolució Francesa obligà a evacuar el monestir, i la comunitat es traslladà definitivament a Vila-Sacra (1798), on començà l’edificació d’un nou monestir, que no es va cloure perquè el 1809 la comunitat passà a residir a Figueres, on perdurà fins a l’exclaustració.

El conjunt arquitectònic

L’any 1930, el monestir era declarat Monument Historicoartístic.

Les edificacions que formen el monestir s’adapten a la petita esplanada irregular de l’escarpada muntanya de Verdera, i per això són situades a diferents nivells. Formen el conjunt arquitectònic, l’església que es dreça a la banda nord, en un nivell una mica inferior a la resta de les edificacions. A migdia de la basílica hi ha el claustre, i al voltant, les principals dependències del cenobi; la sala capitular, l’arxiu i la biblioteca, el refectori i la cuina i el dormitori. A llevant del claustre i de l’església hi ha una complexa amalgama constructiva que correspon, a les restes de les cases que habitaven els monjos dispensats, per llur nissaga o propietats, de moltes obligacions de la vida comunitària. A la planta baixa d’aquest lloc hi ha els amples cellers del monestir. A l’extrem septentrional, al NE de l’església, es drecen els vestigis restaurats, del palau abacial. Vers el migdia i al SE, a la vora d’un pati enlairat i d’uns porxos, hi ha altres construccions que devien ser també habitacions o residències de monjos. Aquest sector dóna a l’hort i al jardí, situats en un nivell inferior i protegits per grossos murs de contenció. A ponent, davant la façana exterior de l’ala meridional del claustre, hi ha una espaiosa plaça rectangular, que devia servir e pati d’armes. A cada extrem d’aquesta façana es drecen unes torres altes i ferrenyes; la torre mestre i el campanar, bastit al costat de l’església. Al N del pati, n’hi ha un altre de més reduït, situat a un nivell força més baox, situat davant el pòrtic i la galilea, que precedeix la portalada principal de l’església. Tots dos patis resten tancats a ponent i a migdia per diferents murs i edificacions. Al centre de les construccions de ponent hi ha l’entrada principal al recinte monàstic, que és un passadís cobert amb volta. A migdia de l’entrada hi ha l’edifici que hom creu destinat a cel·les dels servents o criats en la part superior, i a caserna o allotjaments ocasionals en la inferior. A l’altra banda de l’entrada i al costat meridional del pati hi ha les ruïnes de diferents estances que podrien haver estat la presó, magatzems o graners, forns, cavallerisses, etc.

L’església monàstica, un edifici de tres naus, la central amb volta de canó i de gran altura, contrarestada per estretes naus laterals amb voltes de quart de cercle. Les naus són separades per pilars massissos, reforçats per columnes adossades, sobre un alt basament, amb dos registres sobreposats, amb capitells ornats d’entrellaçaments i formes vegetals que recullen els arcs torals. L’església és dotada d’un transsepte amb dues absidioles molt aprofundides i un gran absis central, amb un sector carrat al fons, amb cripta sota i una girola amb pilars alternats per columnes geminades.

Es pot considerar en molts aspectes i detalls una obra única dins l’arquitectura medieval del nostre país.

La gran església presenta una unitat estructural i constructiva que pertany a un art autòcton, molt ric en solucions, hereu de l’arquitectura preromànica del país i també receptor d’influències foranes molt diverses.

La cripta de Sant Pere de Rodes mostra algunes estructures que són pròpies de les de tipus anular, però la planta és molt complicada i enrevessada, al qual cosa palesa el seu primitivisme. La seva situació pot relacionar-se amb la cova on, segons la tradició, s’amagaren les primitives relíquies que donaren lloc a al monestir.

L’església té encara molts elements que mereixen una detallada descripció, com la capella de Sant Miquel, construïda damunt l’ala septentrional del creuer, que es remarca exteriorment en la torre capella dita de Sant Miquel. Tot i les seves reduïdes dimensions té una planta romànica d’una única nau, capçada per un absis semicircular molt aprofundit. A sota, entre el seu nivell i el de les voltes de creuer i de l’absis lateral de la basílica, hi ha una estança o capelleta, anomenada tradicionalment la capella de l’Anacoreta.

El campanar, és una torre de planta quadrada amb tres pisos de finestrals i una coronació superior que amaga el casquet que forma la coberta. És un magnífic exemplar del romànic anomenat llombard, del segle XII.

El monestir té dos claustres: el primitiu i el romànic. El primer fou construït poc després de l’església, al final del segle X o principi del XI. Les reformes que es dugueren a terme al monestir a la segona meitat del segle XII comportaren la construcció d’un nou claustre, el romànic, més elevat i més enretirat cap a l’oest.