Riudarenes (Selva)

Municipi de la Selva situat al bell mig de la comarca, a la valll de la riera de Santa Coloma.

S'estén a la conca mitjana de la riera de santa Coloma, que travessa de N a S i que el divideix en dos sectors diferenciats; l'oriental més planer, dins la depressió selvatana, i l'occidental, molt més extens, accidentat ja per contraforts de la serralada Pre-Litoral, com el Far (587m) o el puig d'Argimon (477m). La riera de Santa Coloma rep per la dreta el torrent de l'Esparra i altres, mentre que pel marge esquerre rep el riu d'Espelt, que corre paral·lel a la sèquia d'en Roig. Hi ha extensos boscos de pins i alzines sureres i arbres de ribera.

El terme comprèn la vila i cap de municipi de Riudarenes, el llogaret de l'Esparra, els veïnats de Can Falquers, la Carretera de Santa Coloma, les Mallorquines (compartit amb el municipi de Sils), la Riera i Serramagra, el Raval de l'Esparra, i les urbanitzacions de Can Fornaca i Can Maleta.

La vila de riudarenes, es troba a l'esquerra de la riera de Santa coloma, a 84m d'altitud.

L'evolució de la població segueix a grans trets la de la comarca.

Predomina la població ocupada a la indústria i els serveis. els principals conreus del terme (ordi, blat, farratge i llegums), de secà, es localitzen a la part més planera, també parcialment regada, vora la riera de Santa coloma. L'augment de les explotacions de bestiar, sobretot porcí, oví i boví, ha anat paral·lelament al desenvolupament d'indústries agropecuàries derivades (farines, pinsos, conserves càrnies). També hi ha empreses del sector alimentari (xocolata), dels plàstics, el metall (carrosseries) i la fusta.
El mercat setmanal s'escau el dissabte.

HISTÒRIA
La vila té un gran renom a conseqüència dels esdeveniments que hi van succeir a l'inici de la Guerra dels Segadors, el 1640, que obtingueren gran ressò per tota la comarca i arreu de Catalunya. Els terços castellans comandats per Lleonard Moles decidiren com a represàlia per la revolta popular contra els abusos que el dret d'allotjament de les tropes de Felip IV ocasionava a les poblacions, incendiar la vila i l'església de Riudarenes, on els vilatans havien emmagatzemat propietats i queviures, tot profanant les Sagrades formes.
La notícia del saqueig de Santa Coloma i Riudarenes causà un gran pànic a Girona i el bisbe Gregori Parcero, després d'una acurada investigació sobre el saqueig i el sacrilegi, dictà sentència d'excomunió contra tot el terç de Moles. el fet contribuí a encoratjar encara més la revolta dels catalans contra el govern castellà i ha restat recollit en la cançó d' Els Segadors (actual Himne Nacional de Catalunya).

Ai, ditxosa Catalunya / qui t'ha vist rica i plena.

Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.

Lo gran comte d'Olivar / sempre li burxa l'aurella:

“Ara és hora, nostre rei / ara és hora que fem guerra”.

Contra de los catalans / ja ho veieu quina n'han feta:

seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,

n'han cremada una església / que Santa Coloma es deia,

cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.

I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.

Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.

Mataren un cavaller / a la porta de la iglésia,

Don Lluís de Furrià / i els àngels i fan gran festa.

El pa que no era blanc / deien que era massa negre,

lo davan an als cavalls / sols per assolar la terra.

Lo vi que no era bo / engegaven les aixetes,

lo tiraven pels carrers / sols per a assolar la terra.

A presència dels seus pares / deshoraven les donzelles.

En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:

“Llicència els he donat io / molta més se'n poden prendre”.

A vista de tot això / s'és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,

entren com a segadors / com eren a temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha / ja n'han morta la primera.

En mataren el virrei / a l'entrant de la galera.

Mataren als diputats / i als jutges de l'Audiència.

Anaren a la presó / donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:

“On és vostre capellà? / A on és la vostra bandera?”

Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre: “

Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.

A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.

En la processó de Corpus, s'instaurà el costum de fer un acte de desgreuge en record d'aquests fets.

En un document del 1783, adreçat a l'alcalde de Riudarenes, on es dicten una sèrie de mesures per a conservar i augmentar el patrimoni forestal (la fusta de les arbredes era destinada a la marina), s'assenyalen els propietaris que han d'anar a Santa coloma a cobrar els producte dels arbres tallats a les respectives propietats, entre els quals el duc de Medinaceli, Francesc de Gurb i el marquès de Cruïlles.

Llocs d'interès

Argimon

Dominant la vall de l'Esparra, al puig d'Argimon, s'aixeca el santuari de la Mare de Déu d'Argimon. L'edifici fou bastit el segle XVII sobre les restes de l'antic castell i al costat del primitiu temple romànic del segle X, que formava part de l'oratori del castell. Hom hi havia venerat fins a temps recents una imatge d'alabastre dels segles XV-XVI.

Al costat hi ha una torre arruïnada, que correspon a l'antic castell d'Argimon, centre primitiu del domini del terme, esmentat ja en època de Ponç I de Cabrera, fill de la vescomtessa de Girona Ermessenda, entre 1050 i el 1076, quan aquest fa jurament de fidelitat per aquest castell i pels de Blanes i Cabrera, entre altres propietats. Continuà en mans dels Cabrera i l'església del castell dedicada a Santa Maria i dependent de la parròquia de l'Esparra, surt esmentada ja el 1279. Foren feudataris dels Cabrera pel castell d'Argimon els Vilademany, senyors de Santa Coloma de Farners, que en tenien domini inmediat, però hagueren de reconèixer el domini superior dels Cabrera, fins al segle XVIII com a mínim. Depenien del castell les parròquies de Riudarenes, Vallcanera, l'Esparra, Castanyet i el lloc de Sant Pere Cercada (segle XIV). Aquest castell d'aixecà en armes durant la revolta del vescomtat de Cabrera contra Pere III, a l'execució del vescomte Bernat II, i es mantingué assetjat per les hosts reials prop de tres anys, del 1364 al 1367. Fou manat destruir aleshores pel futur rei Joan I, i al principi del segle XVII els Vilademany donaren permís a l'ermità de la capella per a edificar el santuari.

L'Esparra i Montcorb

L'antiga parròquia de Sant Martí de l'Esparra centra el petit llogaret de l'Esparra, dominant per l'esquerra el torrent del mateix nom. Esmentada el 1169, depenia, sembla, de Sant Pere Cercada. Prop del poble hi ha una gran torre quadrada de defensa, coneguda per la torre de l'Esparra, que potser pot identificar-se amb el castell de la Roqueta, esmentat al segle XIV, del qual resta tot el perímetre dels murs amb espitlleres a la planta i al pis. Entre els masos dispersos pel terme de l'antiga parròquia hi ha el mas Aspriu, que fou del pare de l'escriptor gironí Prudenci Bertrana, el qual hi passava llargues temporades.

Entre les valls d'Esparra i de Vilarràs, prop de la riera de Santa Coloma, s'alça el santuari de la Mare de Déu de Montcorb, als vessants de la petita serra de Montcorb (181m d'altitud). L'edifici primitiu fou bastit el 1125, però després fou reedificat diverses vegades. Fou propietat de la família Manresa.

L'antic hostal de Rupit es troba a l'extrem meridional del terme, a l'esquerra de la riera de Santa Coloma. A l'altra riba de la riera, prop seu, a Puigsardina, hi ha dues torres.

Riudarenes

El nucli urbà de Riudarenes té una característica urbanística poc comuna: mentre la majoria de pobles i viles han anat creixent al voltant de l'església, a Riudarenes, les contínues crescudes i inundacions produïdes per la riera de Santa Coloma i alguns torrents, forçà a la població, a mitjans del segle XVIII, a créixer cap el nord, de forma que l'església ha quedat en un extrem de la població, com a únic símbol defensiu del poble contra les aigües.

L'església està consagrada a Sant Martí de Tours, bisbe francès del segle IV, del qual es celebra la seva festivitat l'onze de novembre.

L'església consta ja el 1190 "Sanctum Martinum de Rivo de Arenis". Forma part del terme del castell d'Argimon i esdevingué cap d'una batllia dels dominis dels Cabrera que comprenia l'Esparra, Sils, Vallcanera, Castanyet, les Mallorquines i l'Hostal de la Bonadona. L'edifici té planta de creu llatina de 28 metres d'allargada per 12,6 metres d'amplada en els braços de la creu. Exteriorment, l'estructura està conformada per parets de pedra del país i només els escaires disposen d'un conjunt de carreus granítics bastant elementals. Tot plegat dóna un aire d'inacabat i la seva construcció correspondria a la segona meitat del segle XVII, ja que l'església fou totalment destruïda en els fets de maig de 1640. La façana disposa d'un gran finestral i s'hi observa una galeria d'arcs avui cegats. El portal d'entrada és l'únic element exterior acurat: és quadrangular, de pedra granítica, d'estil barroc, amb una fornícula amb timpà rodó que conté una senzilla imatge de pedra de Sant Martí i un calze a cada banda amb la data de la seva construcció, el 1730. La imatge del sant representa a sant Martí bisbe, però en la seva falda (costa de veure) té representat el sant sobre el cavall tallant la capa i donant-la a un pobre.

Al costat i davant de l'església, l'anomenada plaça de Diumenge, té com a característica un mur en el qual hi ha encaixats uns brancals i llindes de portes d'arc carpanell i dues finestres gòtiques, una d'arc conopial i l'altra trevolada. Possiblement són les restes d'una de les cases construïdes el segle XV i abandonades el segle XVIII. En la mateixa plaça, es pot observar una casa pairal catalana d'estructura basilical, ca l'Oller, amb una porta de mig punt i grans dovelles.

En el seu xamfrà comença el carrer Major, farcit de construccions del segle XVIII, amb cases de planta i pis, moltes de les quals conserven es llindes de les portes decorades amb el nom del propietari i els símbols religiosos típics de l'època; creus, calzes...

La Travessera Major ens mena cap a la plaça de la Vila, amb l'ajuntament i de fons una construcció rogenca anomenada la Farinera, fàbrica del segle XIX de tres plantes, amb una torre de planta quadrangular que s'alça dues plantes per sobre de l'edificació. I el gran casal de Ca l'Oller, amb elements gòtics.

FIRES I FESTES

Festa Major, Tercer diumenge de setembre, per celebrar l'inici del cicle agrícola de la sembra. Antigament es considerava aquest el primer mes del calendari, ja que en ell s'iniciava el procés de la vida amb la llavor.

Aplec d'Argimon, segon diumenge de setembre. El mes de setembre és el mes de les mares de Déu trobades. La d'Argimon n'és un exemple: un aplec en un cim altívol per donar gràcies a la terra adormida i que ara oferirà la verema per un costat i per l'altra es prepara per rebre la llavor després de la llaurada i la sembra, que donaran, amb el temps, el pa de cada dia, element bàsic de la vida a pagès. Malgrat que el cicle agrícola ja no és bàsic en un món urbanitzat i industrialitzat es manté la tradició de l'aplec com a lloc de trobada dels veïns.

Roser de l'Esparra, Es celebra el primer diumenge de juny. L'any 1626 es fundà la confraria del Roser. La festa es celebrava amb una encesa de fogueres a totes les cases a toc d'oració per anunciar l'alegria de la diada.

Avui en dia, es celebra un aplec i música.

Festa de Sant Ponç, Aquesta festivitat es celebra el diumenge més proper a l'onze de maig. Sant Ponç és el protector de les xinxes i paràsits i per aquesta diada es recollien, venien i beneïen herbes que es guardaven tot l'any a qualsevol racó de la casa per allunyar-ne els paràsits.

Era el dia indicat per fer aigües aromàtiques d'herbes i flors, com l'aigua de roses. A tota la zona (Riudarenes, Sils, Tordera), la mainada feia una capta; amb un flabiolaire anaven per les cases cantant una cançó per protegir la terra de les cuques i recollien, en almoina, ous i botifarra, que es repartien després al migdia. En la capta, només intervenien els nois, guarnits amb flors variades.

Ben dinat, tornaven les colles a la plaça i feien una gran ballada infantil. Les noies participaven en el ball de la tarda i es ballava, i encara es balla el Ball dels Flocs: parelles on les noies, ballant al voltant del nen, mira d'agafar totes les contes de colors que aquest porta.

Tradicionalment organitza la festa l'AMPA, s'acaba la festa amb una truitada popular.