Berga (Berguedà)
 |
| Montserrat Anento |
Municipi i cap de comarca del Berguedà, a la vall alta del Llobregat, en un dels sectors més alts de la Depressió Central catalana i al començament dels Prepirineus.
El municipi és pot dividir en tres sectors; el que inclou les darreres elevacions meridionals dels Prepirineus, la zona de contacte entre els Prepirineus i la Depressió Central, amb un escarpament tectònic pronunciat al qual pertany la serra de Queralt (1292 m.), a l'oest de la ciutat de Berga i finalment a l'est i al sud, una sèrie de plataformes de la Depressió Central (entre els 800m i els 600m). La vegetació forestal és important, als sectors més alts predomina el pi roig, que per sota els 1000m. alterna amb el roure a les obagues i amb l'alzina a les solanes.
La ciutat de Berga s'estén als peus de la serra de Queralt. Altres nuclis de població són el Raval de Sant Bartomeu de la Valldan i la Colònia de Cal Rosal.
ECONOMIA
L'agricultura i ramaderia
A Berga, les activitats relacionades amb el sector primari han estat progressivament abandonades, l'agricultura es concentra a la part alta meridional del municipi, on el relleu és més favorable. Els principals conreus són els cereals i el farratge. Domina clarament la petita propietat.
La indústria
Les activitats industrials són les que, juntament amb el sector terciari s'han anat incrementant amb el temps, el sector secundari, poc diversificat, centrat en el tèxtil i caracteritzat per empreses més aviat de gran volum, a patit una profunda recessió d'ençà dels anys setanta.
El sector tèxtil ha estat el que d'antic ha mogut econòmicament, no solament la població sinó, alhora tota la comarca. Una indústria tradicionalment de manufactura de llana, es documenta a Berga gairebé des d'època medieval. A mitjans del segle XVIII, però, aquesta indústria va anar essent arraconada per la implantació lenta de les manufactures cotoneres.
L'any 1790, Ramon Farguell i Montorcí (el Maixerí), inventà una màquina de filar, anomenada "berguedana" o "maixerina", que tingué una gran difusió a Catalunya i que s'utilitzà fins ben entrat el segle XIX.
Dins el terme de Berga, encara que compartida amb els municipis d'Avià i Olvan, s'establí la colònia fabril de Can Rosal. Una fita important en el desenvolupament del sector secundari a la vila, fou la creació del canal industrial de Berga.
L'altre sector tradicionalment important a Berga, és el derivat de la mineria, l'any 1986, encara hi havien dues empreses carboníferes a Berga, Carbons del Pedraforca i Carbons de Berga. Aquesta última tancà a principis dels anys noranta i Carbons del Pedraforca, que explotava la mina de Saldes, tancà el 2005.
La resta dels sectors econòmics són quantitativament poc importants en l'economia de Berga. Poden destacar els sectors del metall, químic i alimentari. Actualment la majoria de les empreses són petites.
El comerç
Berga ha estat d'antic el centre de la seva àrea d'influència comarcal. De fet, les activitats terciàries han anat augmentant de manera ininterrompuda des dels anys setanta.
L'àrea de mercat de Berga abraça tota la comarca i té incidència en els municipis de la Vall de Lord (Solsonès).
La vida comercial, estimulada ja des del segle XIV pel privilegi de lleuda de mar i terra atorgat als berguedans per Pere III el Cerimoniós, cristal·litzà en les fires del segle XVI i en la celebració d'un mercat setmanal, concedit també per Carles V, l'any 1538.
Al llarg de l'any també es desenvolupen diverses fires, de les quals podem destacar la Fira de Maig, que data d'una concessió feta per Carles V l'any 1547, i la Fira de Santa Tecla, pròpiament ramadera i que ja consta l'any 1885.
Els serveis
Berga és el centre dels serveis sanitaris de la comarca, pel que fa l'educació, disposa de centres d'ensenyament primari, secundari, de batxillerat i formació professional. L'ensenyament especial disposa de la Llar de Santa Maria de Queralt, que és l'únic centre d'aquesta mena a la comarca.
És cap de jutjat i també seu del Consell Comarcal del Berguedà i de diverses delegacions de la Generalitat de Catalunya.
LA CIUTAT DE BERGA
La ciutat té el nucli antic situat en una costa, al peu de la serra de Queralt, entre les clotades de Fontollera i dels Molins, per l'est i el sud s'estén la Vall del Llobregat.
El nucli antic estigué voltat d'una muralla que seguia gairebé la corba de nivell dels 700m d'altitud, línia que correspon a l'actual passeig de la Canya o ronda del Rector Moreta, a l'interior, una sèrie de pujades arriben fins a una altitud màxima d'uns 740m. L'eix de la població antiga, era i encara és, el carrer major o carrer de la ciutat, que acaba al nord a l'estreta plaça de la ciutat i que és on es concentren els comerços. Les dimensions de la ciutat es mantingueren fins al segle XVIII. La part més antiga correspon a l'eix que va des de la plaça de Santa Magdalena, al NE, fins al capdavall del carrer o camí del Roser, al SW. Dels set portals que envoltaven la ciutat només queda el de Santa Magdalena, d'origen medieval.
Una sèrie de desnivells, pronunciats, permeten passar del nucli antic a l'eixample oriental de la ciutat, urbanitzat amb amplitud. La ciutat s'expandí també a cavall de les carreteres de Solsona i de Manresa, tot constituint l'eixample sud-occidental. Gairebé al centre de la ciutat hi ha el passeig de la Pau que surt de la plaça de la Creu, punt de bifurcació de les dues carreteres.
Per la banda nord, al damunt de la ciutat, hi ha l'indret anomenat Castell de Sant Ferran, antiga fortalesa de la qual resten alguns fragments de muralla.
HISTÒRIA
Antiguitat i edat mitjana
Els origens històrics de Berga són poc clars. Els habitants d'aquesta zona, a l'època de la colonització romana, eren els bergistans, sotmesos per Annibal i després pel cònsol romà Cató (195 aC).
Segons Tit Livi, els bergistans tenien set castells, el més important dels quals era el castrum Bergium, que devia correspondre a l'actual ciutat de Berga.
Al segle VIII, sofrí com tot el Principat, l'ocupació musulmana, que, segons la tradició, comporta la destrucció total de Berga.
La conquesta menada pels francs a la fi del mateix segle alliberà aquests territoris, que foren repoblats ja abans de l'any 835.
El castell de Berga, és esmentat per primera vegada en una relació de trasllat de les relíquies de Sant Vicenç des de València fins el monestir occità de Castres, datada cap al 855.
Al llarg del segle IX començà a configurar-se el comtat de Berga dins el conjunt del comtat de Cerdanya i acabà adquirint un caràcter independent els primers anys del segle X, amb Berga com a capital i administrat pel vescomte Branduí (905).
Al segle XI, en un document pel qual un anomenat Pere Ramon fa jurament de fidelitat al comte de Cerdanya, s'esmenta la "domus et fortedam de Berga" que revela la importància d'aquest lloc. A partir d'aquest moment sovintegen les referències a la "fortedam o fortitudinem de Berga" També s'esmenta en alguns documents, el mercat de Berga.
Al segle XII, la família dels castlans o governadors del castell havia adoptat el topònim Berga com a locatiu -que acabà esdevenint cognom-; al principi del segle consten un Pere de Berga, i un Guillem Ramon de Berga. El primer, de mitjan del segle XII, tenia propietats que afrontaven amb les del trobador Guillem de Berguedà, potser per això aquest sentí una viva antipatia pel seu veí, contra el qual escribí versos plens d'improperis i d'inconveniències.
L'any 1256 Pere II de Berga concedí a la vila de Berga la primera carta de franqueses que tingué aquesta població. A la seva mort l'any 1275, n'heretà el domini la seva filla Sibil·la I, casada amb Arnau Roger, comte de Pallars.
El 1301, Sibil·la I morí i el govern passà a la seva filla Sibil·la II, muller d'Hug de Mataplana (1301). El 1309, el matrimoni vengué a Jaume II de Catalunya-Aragó la vila de Berga, la qual passà així a ésser vila reial.
Un altre família que es distingí al segle XIII, fou la dels Saga, senyors d'una part de la vila i alguns indrets del Berguedà. La importància d'aquesta família fou tan gran, que l'escut actual de la ciutat és encara l'escut d'armes d'aquesta família berguedana.
Al segle XIV, consta que fou bastida la muralla definitiva, fet que representa una extensió d'aquesta, aproximada a la de l'actual nucli antic. Aquest nucli incloïa un barri jueu d'una certa importància, sorgit al segle XIII i que tenia la seva pròpia sinagoga.
Hom començà aviat a construir edificis també a extramurs com el monestir de
Montbenet, on el 1338 s'instal·laren unes monges cistercenques fins l'any 1374, any que passaren a l'hospital de l'antiga comanda hospitalera de Berga, cedida per la vila, amb l'església de Sant Joan.
A la fi de 1381, el rei Joan I de Catalunya-Aragó, arran del casament de la seva filla Joana amb Mateu de Foix, vengué a aquest la vila a carta de gràcia per 85000 florins, que havien de constituir el dot de Joana. Això convertia Berga novament en propietat feudal i, tot i que el comte de Foix, havia confirmat els privilegis als berguedans, aquests maldaren per tornar al domini reial i reuniren entre tots els 85000 florins del dot, per tal d'assolir-ho. El rei recuperà així la vila i es comprometé solemnement a no alienar-la mai més.
Hom diu que les festes amb les quals la vila celebrà la seva reincorporació al patrimoni reial, el 1393, foren l'origen de la festa de la Butlla, després anomenada la Patum i vinculada a la processó del Corpus, encara que hi ha elements en la celebració que són probablement molt més antics.
En esclatar la guerra contra Joan II, Berga hi participà al costat de les forces de la Generalitat, però a l'estiu de 1468 el príncep Ferran (futur Ferran II el catòlic), assetjà la ciutat i l'ocupà després d'escalar-ne els murs, al cap de pocs dies, el 17 de setembre, se li reté el castell. El 1471, la ciutat canvià altre cop de mans en apoderar-se'n de l'exercit mixt format per les tropes dites de la terra i pels francesos.
Edat moderna
Durant el segle següent la relativa proximitat de Berga a la frontera de l'Estat francès, significa en alguns moments una notable tensió per als seus habitants, especialment durant les sovintejades guerres contra França menades per per Carles V i el seu fill Felip II de Castella.
L'any 1593. fou creat el bisbat de Solsona, i Berga que fins aleshores havia pertangut al bisbat de la Seu d'Urgell, restà integrada dins el territori de la nova diòcesi.
Al segle XVII hi hagué nous i importants esdeveniments que afectaren la vida de Berga, especialment el llarg episodi de la guerra dels Segadors. El 1641, per tal de pal·liar els inconvenients de la manca de numerari, la vila feu batre moneda. El 1653 caigué en mans de les tropes de Felip IV de Castella i com que després de la rendició de Barcelona (1652) continuà la guerra contra França, aquestes assoliren d'instal·lar-se novament el 1654-1655 fins que foren expulsades definitivament per Josep Galceran de Pinós en nom de Felip IV. Durant la Guerra de Successió, Berga mostrà simpaties per la causa filipista, però fins 1713 Felip V no aconseguí d'assegurar-se'n la possessió. El Decret de Nova Planta reconegué la importància de Berga en disposar que tingués alcalde major, dintre el corregiment de Manresa.
La implantació de la indústria cotoner, a mitjan segle XVIII, es feu a costa de les manufactures tradicionals de llana que quedaren arraconades.
Segle XIX i XX
La situació de Berga, pel seu caràcter de població arrecerada, i per tant, de difícil accès per a les tropes enemigues, donà importància a Berga. La vila cooperà estretament amb l'organització de la resistència i col·laborà amb la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya sorgida el 1808. Quan les tropes Napoleòniques anaren guanyant espai, en el territori català, la Junta hagué d'abandonar les diverses ciutats on s'havia establert i passà alguns mesos a Berga des d'on acabà traslladant-se a Vic el 1812.
En les guerres carlines, Berga es trobà situada entre els dos bàndols que es disputaven la zona septentrional catalana. A finals de 1835, la ciutat va caure en mans carlines, que només pogueren ser expulsats després d'una lluita tenaç (principi 1836). El mariscal carlí, Antonio de Urbiztondo s'apoderà de Berga el 12 de juliol de 1837 i d'aleshores ençà, la població esdevingué centre d'operacions dels carlins a Catalunya.
L'any 1932, Berga fou una de les poblacions de l'Alt Llobregat que es veieren afectades per un alçament anarquista. La ciutat també sofrí depredacions en els edificis religiosos i particulars durant la guerra civil de 1936-1939. Acabada la guerra el govern de la dictadura feixista del General Franco, instal·là una guarnició militar al local que havia estat de les colònies infantils d'estiu de l'ajuntament de Barcelona.
ALTRES INDRETS DEL TERME
La Valldan
Antic terme incorporat a Berga l'any 1963, era un municipi amb una extensió territorial reduïda i una població majoritàriament disseminada. Les zones més poblades eren a l'entorn de l'hostal del Bou, on es reunia l'ajuntament, i l'àrea pròxima a l'església de Sant Bartomeu.
Valldan celebra la seva festa major al mes d'agost.
L'església de parroquial de Sant Bartomeu de la Valldan, és d'origen romànic tardà i ha sofert posteriors modificacions que li han fet perdre l'absis. Només a conservat com a romàniques les dues parets laterals. A ponent figuren una porta romànica que ha estat tapiada. Dins aquest terme, també destaca l'església romànica de Sant Pere de Madrona. En consta l'existència ja l'any 839, data de l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, bé que l'església actual és un edifici construït cap el segle XII- L'edifici tal i com es conserva, consta d'una nau, coberta amb volta i coronada amb un absis semicircular.
Cal Rosal
La colònia fabril Cal Rosal, fundada l'any 1858, per uns industrials berguedans, Antoni, Ramon i Agustí Rosal Cortina, pertanyents a una família que ja havia establert una fàbrica a la ciutat l'any 1769. Anomenada posteriorment SA Tèxtil Colònia Rosal i Bergolvan, fabricava filats, fibres sintètiques. El 1991 tancà.
La ciutat de Berga, és envoltada de diverses urbanitzacions que gairebé es confonen amb la ciutat. Podem destacar la de Fumanya, la de Can Baster, Can Ponç i els Pedregals.
SANTUARI DE SANTA MARIA DE QUERALT
Situat al mateix cim de la serra de Queralt, al NW del nucli urbà de Berga, dins l'antic municipi de la Valldan.
La imatge de la Mare de Déu que s'hi venera fou trobada, segons la llegenda, per un pastor de Vilaformiu, cap el segle XIV, època que coincideix amb la factura de la imatge. És una talla policromada d'uns 53 cmts d'altura, que representa la Mare de Déu asseguda damunt un setial. L'infant és manté dempeus damunt el genoll esquerra de la Mare de Déu i hi trepitja un petit monstre, que segons l'historiador Ramon Huch, representa l'heretgia nestoriana.
El 1386, un mercader Berguedà, dit Francesc Garreta, feu construir el santuari primitiu. Al segle XVII fou objecte d'una restauració completa i més tard s'hi construí un hostal.
Centre d'una important devoció a la comarca, depengué administrativament de la parròquia de Sant Pere de Madrona. Prop del santuari, es situa la cova on la tradició marca on és trobà la imatge de Maria. Després de la guerra es feu un retaule, inaugurat l'any 1964. L'any 1975 fou enllestit el nou campanar del santuari i el 25 d'abril és beneïren les campanes.
Fins l'any 1974, el santuari de Queralt era condomini entre el bisbat de Solsona i l'ajuntament de Berga, però aquest mateix any les dues entitats signaren un acord pel qual el bisbat es quedava el santuari i els serveis religiosos (drets dels quals cedí a la parròquia de Berga poc després) i l'ajuntament es feia càrrec de l'hosteleria i els serveis públics.
El santuari de Queralt és seu, de diversos aplecs i festes, la més destacada és la Gala de Queralt (8 de setembre). També té molta tradició la festa de Sant Marc (25 d'abril), coneguda com la xocolatada.
Prop de les instal·lacions del santuari hi ha les ruïnes del castell Berguedà, que actualment hi resten alguns restes de mur i d'una torre que fou residència del trobador Guillem de Berguedà.
PATRIMONI HISTÒRIC
Església parroquial de Santa Eulàlia, segle XVII, formada per una sola nau amb capelles laterals.
Església de Sant Joan de Berga, d'origens romànic (segle XIII), molt reformada en època gòtica (s XV) i segle XVIII. Des de 1983 és Monument Històric Artístic.
Palau dels Peguera, Residència dels Peguera, senyors de Berga. Dels origens romànics no se'n conserva res i l'edifici actual és probablement del segle XIV, amb modificacions del segle XVIII. Durant la guerra del Francès hi visqué el Baró de Maldà.
Torre de la Petita, Damunt la serra de la Petita, construïda al 1838, en plena dominació carlina. Pel seu emplaçament estratègic, va ser una important torre de guaita i de defensa. Desmilitaritzada des de 1868.
Plaça de Sant Pere, d'origen medieval, es relaciona amb la construcció de l'antiga església romànica de Sant Pere, enderrocada al segle XVIII, per construir-hi la nova de Santa Eulàlia. És l'espai central de les festes de la Patum.
Ajuntament, ubicat a la plaça de Sant Pere. Projectat per l'arquitecte Emili Porta el 1929, amb una façana historicista d'intenció monumental.
Cal Sarraís, habitatge unifamiliar entre mitgeres, està estructurat en planta baixa, dos pisos i golfes. La simetria és l'element definidor de la façana, aquesta, arrebossada amb obertures allindades i té balcons amb reixes de ferro forjat. Destaca una capella centrada a la façana encastada a ella. També hi ha llindes i escuts de pedra deixada a la vista, els balcons estan fets de fusta i ceràmica per els elements decoratius. L'edifici està rematat amb uns elements motllurats just a sota del ràfec de la coberta fet de teula àrab.
Antiga casa del segle XVII-XVIII, una de les poques que conserva l'estructura senyorial vuitcentista. Conserva una capella interior i un passatge que comunica amb el carrer amb el passatge Pere Clarís, al cor del casc antic de la ciutat.
Portal de Santa Magdalena, Única porta medieval que es conserva de les set que tenia la ciutat.
Capella de la Pietat, del segle XVII.
Molí de la Sal, Obert a tres vents, és un edifici del segle XVIII, amb portals adovellats i porxos a la part superior de la façana, la qual es feta amb carreus grossos. És un casal moliner que rememora els temps en que l'activitat de la sal era d'importància econòmica a la ciutat.
Sant Quirze de Pedret, segle IX, malgrat estar al terme de Cercs, el 1959 va ser cedida, després d'un acord, pel bisbat de Solsona a l'ajuntament de Berga per la seva restauració. Només s'hi realitza culte religiós el dia de la seva festa anual, i depèn de la parròquia de Berga.
Els Forns de Casa-en-Ponç o Casapons, fou un jaciment arqueològic situat a les afores de Berga, excavat l'any 1959. S'hi trobaren diversos forns de ceràmica grisa datats als segles XII i XIII.
Sant Francesc de Berga, Bé Cultural d' Interès Local. Església del convent de Sant Francesc. Edifici de grans dimensions construït després de la Guerra Civil (1936-1939). Estructurat en tres naus amb voltes de creueria, la central més alta que les laterals, en els quals s'hi obren capelles, la façana és a llevant amb una sola porta d'arc apuntat i un rosetó. Les naus són rematades amb absis poligonals. El parament és a la base de carreus de pedra ben escairats units amb morter deixats a la vista. La coberta és a dues aigües amb teula àrab.
Castell de Sant Ferran, fortificació medieval que va ser transformada al segle XVII, utilitzat a les guerres carlines. Està inclòs en el Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegit com a Bé Cultural d' Interès Nacional.
Edificat segurament sobre el que cronistes romans del segle II aC anomenares "Castrum Vergium", una construcció defensiva iber de la zona. Documentat l'any 1095, el castell estava sota el domini dels comtes de Cerdanya i després dels comtes de Barcelona, quan el comtat de Cerdanya s'integrà.
Al llarg dels segles s'amplià considerablement i al segle XIV les seves muralles es connectaren amb les de la vila de Berga. A finals del segle XIX l'exercit el cedí a l'ajuntament i aquest el vengué el 1928 a uns particulars. El 1940 esdevingué una zona residencial i s'hi construí un hotel. El 1988 fou adquirit pel Consell Comarcal del Berguedà que l'ha transformat en la seva seu.
Ubicat dalt un turó defensat de forma natural per una riera al nord i un desnivell prominent al sud.
Fires i Festes
Fira de Santa Tecla, Fira ramadera amb mostra de maquinària i productes del camp. Últim cap de setmana de setembre.
Festa dels Bolets, Mercat del bolet, la cuina típica, sardanes, exposicions, castells de focs i crema de la falla. Com a centre de la festa hi ha concurs de bolets que es porta al Pla de Puigventós.
Festa de Sant Marc, celebració de l'antic vot del poble a Queralt amb coca i xocolata és celebra el dia 25 d'abril.
Fira de Maig, la més important de l'any, pel gran nombre de visitants, extensió i volum econòmic. És una fira multi-sectorial que atrau un gran nombre d'expositors. És celebra el 1 de Maig.
Festa de Sant Pere de Madrona, Romeria a Sant Pere de Madrona i celebració de la missa en honor al Sant. Repartiment de les claus de Sant Pere i de rams de flors boscanes. 29 de juny.
Els Cristòfols, Festa que se celebra per Sant Cristòfol, patró dels conductors i que consisteix en la benedicció dels vehicles. Els actes acaben amb una revetlla popular al passeig de la indústria. Cap de setmana proper al 10 de juliol.
Els Elois, Sant Eloi, patró dels traginers i gent de tralla i bast. Comencen els actes el dissabte amb el passa-carrers.
Diumenge al matí surten les cavalleries a la plaça de Santa Magdalena, després d'un esmorzar amb coca i vi, s'aturen a les escales de Sant Pere per a la seva benedicció. Durant el trajecte són remullats amb galledes d'aigua mentre es dirigeixen carrer major avall, cap a Sant Francesc, on es celebra l'ofici.
Després, als claustres de Sant Francesc, es fa un simulacre de boda típica de l'Alt Berguedà. En acabar el tradicional ballet de Déu.
Quart cap de setmana de juliol.
Festival d'Estiu de Teatre, Representació de diferents obres d'actualitat durant tots els dissabtes del mes d'agost.
Gala de Queralt, Festivitat de la Mare de Déu de Queralt, en que es celebren diferents actes; misses, sardanes, concerts i vetlles. 8 de setembre.
Festa de Santa Eulàlia, Patrona de la ciutat. És dóna el premi de la Cultura i premi de la Virtut. 10 de desembre.
Sant Quirze de Pedret, Festa en honor a Sant Quirze i Santa Julita. Celebració de la missa i a continuació repartiment dels panets i flors boscanes i cantada de goigs en honor als sants. Tercer diumenge de setembre.
LA PATUM
Representació sacro-històrico-popular, nascuda i derivada de les antigues representacions de teatre medieval, per bé que aglutinant, reinterpretant i reconduint atàviques celebracions paganes, que se celebra anualment a la ciutat de Berga durant la setmana de Corpus.
Té lloc a la plaça de Sant Pere, entre l'església parroquial i la casa de la ciutat. El seu origen sembla relacionat amb la processó del Corpus, sí bé a la segona meitat del segle XIV (coneguda amb el nom de Bulla), pren uns trets semblants als actuals. El 1723 alguns dels entremesos de que constava se celebraven encara dins el temple. Després de diversos canvis fou estructurada el 1888. El nom actual és una onamatopeia del só del tabal que toca incessantment durant la festa.
Actualment està formada pels entremesos següents; Dansa de turcs i cavallets (antigament moros i cabretes, de possible origen pre-cristià i ramader), Les Maces, lluita d'àngels i dimonis, que se singularitza al principi del segle XX; Salt de Guites, passejada de figures, mig mulassa, mig drac; Ball de l'àliga, que antigament gaudia del privilegi d'ésser ballat al presbiteri; Ball de Nans Vells, introduït a la primera meitat del segle XIX; Ball de Nans Nous, datat el 1888; Ball de gegants, molt antic, si bé els actuals vells són de mitjan segle XIX; Salt de Plens, apoteosi del foc que els plens espargeixen; Tirabol o ballada final.
Aquest conjunt és únic als Països Catalans i constitueix un espectacle sincrètic en el qual predomina l'exaltació del foc "La Guita als Plens".
El 2005 la UNESCO, la declarà Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat (inscrita el 2008, en la llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial).
La música, molt primitiva i amb predomini de tambors, ha estat enregistrada en disc, dins l'Antologia Històrica de la Música Catalana.
A més de la celebració per Corpus, des de l'any 1916, cada vint-i-cinc anys, al setembre es fa una Patum fora de temporada que uneix aquesta festa amb la del santuari de Queralt, l'altre símbol de Berga. Aquestes Patums extraordinàries s'escauen els anys 1916, 1941, 1966, 1991 i coincidint amb el centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, aquest any 2016.
EL TABAL, És l'herald de la festa, no pot ser considerat com una comparsa, sinó que cal veure'l com un instrument musical. Aquesta era la seva funció original i primigènia, funció que ha conservat, en part, fins l'actualitat.
Documentat des del 1626 i reconstruït el 1726, fou l'únic instrument de la Patum, al ritme del qual evolucionaven les comparses fins a mitjans de segle XVII.
ELS TURCS I CAVALLERS, Tot i que poden derivar d'antigues representacions paganes de caràcter ramader, actualment representen la lluita secular entre la creu i la mitja lluna.
Quatre cavallers cristians i quatre turcs a peu simulen una batalla de la qual els primers resulten sempre vencedors.
La primera referència que en coneixem, data del 1628, per bé que les figures actuals van ser construïdes el 1890. Fou aquell mateix any quan deixaren d'evolucionar al so del Tabal, passant a dansar als acords de la música composada per en Joaquim Serra i Farriols.
LES MACES, Antigament havien format part d'un únic quadre, els dels Diables, juntament amb els Plens.
Documentat des de 1628, simbolitza l'eterna lluita entre el Bé i el Mal. Representada per l'escenificació d'una pugna entre àngels i dimonis.
Foren la darrera comparsa a la qual s'incorporà música, composada per en Joan Trullàs l'any 1963. Aquesta música només s'interpreta als Salts de Lluïment (al migdia). A la nit evolucionen al so del Tabal.
LA GUITA, Antigament se l'havia anomenat Mulassa, Mulafera i Mulaguita. És una figura amb cos de mula, cua de cavall, coll de girafa i cap de drac, i és un dels elements més antics i singulars.
Tradicionalment només n'hi havia. la Grossa, de la qual constància des de 1626. L'any 1890, s'incorporà a la representació, una Guita xica, coneguda popularment com la Boja. La Guita és l'única comparsa de la Patum que continua saltant exclusivament al so del Tabal.
L'ÀLIGA, L'any 1756, l'ajuntament va decidir incorporar una àliga a les solemnitats del Corpus Christi, fou construïda pel fustes Ramon Roca i és la mateixa que figura actualment a la Patum.
El seu ball és el de major valor coreogràfic de tota la representació i la seva música la més distingida i monumental.
És la comparsa de major valor simbòlic per els berguedans; recorda l'alliberament de Berga del poder feudal, al passar a ser vila reial.
Aquesta extraordinària partitura presenta moltes semblances amb una dansa típica del renaixement, que podria tenir el seu origen al segle XVI, per bé que la seva línia melòdica sembla derivar d'un himne gregorià.
ELS NANS VELLS, La introducció dels Nans a la Patum es força moderna, daten de 1835 i foren una donació d'en Ferran Moragues i Ubach, primer diputat a les Corts per el districte de Bega.
Són quatre figures masculines, amb barret de tres pics i llargues perruques, que ballen tocant les castanyoles als acords de melodies populars; les mateixes que dansen els Gegants.
NANS NOUS, Estrenats l'any 1890, per tal que substituïssin els Nans Vells, que es trobaven en mal estat, sortosament aquests és restauraren i han continuat figurant en la representació fins l'actualitat.
Els Nans Nous, són dues parelles, una jove i un altre de vella, que ballen als acords d'una melodia composada a finals de segle XIX, per Quimserra. Abans havien dansat diversos ritmes de moda a l'època.
ELS GEGANTS, Documentats des de 1695 i la tradició popular, sobretot d'ençà el romanticisme, els ha relacionat amb antics cabdills musulmans vençuts.
Actualment n'hi ha dues parelles que dansen conjuntament, els Vells, estrenats el 1866, que substituïren els més antics i els Nous, construïts l'any 1891.
Els seus balls son, majoritàriament, adaptacions de melodies catalanes (el pobre pagès, la Dansa de Falgars, A Gironella...).
Els autors berguedans Jaume Sala i mossèn Marià Miró, també van composar balls per els gegants.
ELS PLENS, L'espectacle més gran de la Patum, el seu moment més culminant, l'apoteosi de la festa.
Antigament havien format un sol quadre amb les Maces i que deuen el seu nom al fet que van plens de foc. Estan documentats des del 1628.
Quan s'apaguen els llums, comença la música i la plaça esdevé un infern que s'omple amb mil fuets cremant alhora. Els Plens evolucionaven únicament al so del Tabal fins a finals del segle XIX
EL TIRABOL, no és pròpiament una comparsa. Representa el punt final de la Patum, el moment en que Berga celebra el fet d'haver repetit el seu miracle anual, la màxima expressió de joia berguedana.
Hi ballen els Gegants i les Guites, barrejats amb tota la gernació que omple la plaça, al ritme del Tabal i als acords de diferents tonades que es van repetint.
De tirabols n'hi quatre, el Tirabol, pròpiament dit, anomenat popularment la Banya de Bou, el Vals-Jota, el Pasdoble i el Vals-Jota Patumaire, obra de Lluís Sellart i Espelt.
informació extreta de
http://www.ajberga.cat/ajberga/portada/index.php
http://www.enciclopedia.cat/search/obrae/GEC/berga
https://ca.wikipedia.org/wiki/Berga
El sector tèxtil ha estat el que d'antic ha mogut econòmicament, no solament la població sinó, alhora tota la comarca. Una indústria tradicionalment de manufactura de llana, es documenta a Berga gairebé des d'època medieval. A mitjans del segle XVIII, però, aquesta indústria va anar essent arraconada per la implantació lenta de les manufactures cotoneres.
L'any 1790, Ramon Farguell i Montorcí (el Maixerí), inventà una màquina de filar, anomenada "berguedana" o "maixerina", que tingué una gran difusió a Catalunya i que s'utilitzà fins ben entrat el segle XIX.
Dins el terme de Berga, encara que compartida amb els municipis d'Avià i Olvan, s'establí la colònia fabril de Can Rosal. Una fita important en el desenvolupament del sector secundari a la vila, fou la creació del canal industrial de Berga.
L'altre sector tradicionalment important a Berga, és el derivat de la mineria, l'any 1986, encara hi havien dues empreses carboníferes a Berga, Carbons del Pedraforca i Carbons de Berga. Aquesta última tancà a principis dels anys noranta i Carbons del Pedraforca, que explotava la mina de Saldes, tancà el 2005.
La resta dels sectors econòmics són quantitativament poc importants en l'economia de Berga. Poden destacar els sectors del metall, químic i alimentari. Actualment la majoria de les empreses són petites.
El comerç
Berga ha estat d'antic el centre de la seva àrea d'influència comarcal. De fet, les activitats terciàries han anat augmentant de manera ininterrompuda des dels anys setanta.
L'àrea de mercat de Berga abraça tota la comarca i té incidència en els municipis de la Vall de Lord (Solsonès).
La vida comercial, estimulada ja des del segle XIV pel privilegi de lleuda de mar i terra atorgat als berguedans per Pere III el Cerimoniós, cristal·litzà en les fires del segle XVI i en la celebració d'un mercat setmanal, concedit també per Carles V, l'any 1538.
Al llarg de l'any també es desenvolupen diverses fires, de les quals podem destacar la Fira de Maig, que data d'una concessió feta per Carles V l'any 1547, i la Fira de Santa Tecla, pròpiament ramadera i que ja consta l'any 1885.
Els serveis
Berga és el centre dels serveis sanitaris de la comarca, pel que fa l'educació, disposa de centres d'ensenyament primari, secundari, de batxillerat i formació professional. L'ensenyament especial disposa de la Llar de Santa Maria de Queralt, que és l'únic centre d'aquesta mena a la comarca.
És cap de jutjat i també seu del Consell Comarcal del Berguedà i de diverses delegacions de la Generalitat de Catalunya.
LA CIUTAT DE BERGA
La ciutat té el nucli antic situat en una costa, al peu de la serra de Queralt, entre les clotades de Fontollera i dels Molins, per l'est i el sud s'estén la Vall del Llobregat.
El nucli antic estigué voltat d'una muralla que seguia gairebé la corba de nivell dels 700m d'altitud, línia que correspon a l'actual passeig de la Canya o ronda del Rector Moreta, a l'interior, una sèrie de pujades arriben fins a una altitud màxima d'uns 740m. L'eix de la població antiga, era i encara és, el carrer major o carrer de la ciutat, que acaba al nord a l'estreta plaça de la ciutat i que és on es concentren els comerços. Les dimensions de la ciutat es mantingueren fins al segle XVIII. La part més antiga correspon a l'eix que va des de la plaça de Santa Magdalena, al NE, fins al capdavall del carrer o camí del Roser, al SW. Dels set portals que envoltaven la ciutat només queda el de Santa Magdalena, d'origen medieval.
Una sèrie de desnivells, pronunciats, permeten passar del nucli antic a l'eixample oriental de la ciutat, urbanitzat amb amplitud. La ciutat s'expandí també a cavall de les carreteres de Solsona i de Manresa, tot constituint l'eixample sud-occidental. Gairebé al centre de la ciutat hi ha el passeig de la Pau que surt de la plaça de la Creu, punt de bifurcació de les dues carreteres.
Per la banda nord, al damunt de la ciutat, hi ha l'indret anomenat Castell de Sant Ferran, antiga fortalesa de la qual resten alguns fragments de muralla.
HISTÒRIA
Antiguitat i edat mitjana
Els origens històrics de Berga són poc clars. Els habitants d'aquesta zona, a l'època de la colonització romana, eren els bergistans, sotmesos per Annibal i després pel cònsol romà Cató (195 aC).
Segons Tit Livi, els bergistans tenien set castells, el més important dels quals era el castrum Bergium, que devia correspondre a l'actual ciutat de Berga.
Al segle VIII, sofrí com tot el Principat, l'ocupació musulmana, que, segons la tradició, comporta la destrucció total de Berga.
La conquesta menada pels francs a la fi del mateix segle alliberà aquests territoris, que foren repoblats ja abans de l'any 835.
El castell de Berga, és esmentat per primera vegada en una relació de trasllat de les relíquies de Sant Vicenç des de València fins el monestir occità de Castres, datada cap al 855.
Al llarg del segle IX començà a configurar-se el comtat de Berga dins el conjunt del comtat de Cerdanya i acabà adquirint un caràcter independent els primers anys del segle X, amb Berga com a capital i administrat pel vescomte Branduí (905).
Al segle XI, en un document pel qual un anomenat Pere Ramon fa jurament de fidelitat al comte de Cerdanya, s'esmenta la "domus et fortedam de Berga" que revela la importància d'aquest lloc. A partir d'aquest moment sovintegen les referències a la "fortedam o fortitudinem de Berga" També s'esmenta en alguns documents, el mercat de Berga.
Al segle XII, la família dels castlans o governadors del castell havia adoptat el topònim Berga com a locatiu -que acabà esdevenint cognom-; al principi del segle consten un Pere de Berga, i un Guillem Ramon de Berga. El primer, de mitjan del segle XII, tenia propietats que afrontaven amb les del trobador Guillem de Berguedà, potser per això aquest sentí una viva antipatia pel seu veí, contra el qual escribí versos plens d'improperis i d'inconveniències.
L'any 1256 Pere II de Berga concedí a la vila de Berga la primera carta de franqueses que tingué aquesta població. A la seva mort l'any 1275, n'heretà el domini la seva filla Sibil·la I, casada amb Arnau Roger, comte de Pallars.
El 1301, Sibil·la I morí i el govern passà a la seva filla Sibil·la II, muller d'Hug de Mataplana (1301). El 1309, el matrimoni vengué a Jaume II de Catalunya-Aragó la vila de Berga, la qual passà així a ésser vila reial.
Un altre família que es distingí al segle XIII, fou la dels Saga, senyors d'una part de la vila i alguns indrets del Berguedà. La importància d'aquesta família fou tan gran, que l'escut actual de la ciutat és encara l'escut d'armes d'aquesta família berguedana.
Al segle XIV, consta que fou bastida la muralla definitiva, fet que representa una extensió d'aquesta, aproximada a la de l'actual nucli antic. Aquest nucli incloïa un barri jueu d'una certa importància, sorgit al segle XIII i que tenia la seva pròpia sinagoga.
Hom començà aviat a construir edificis també a extramurs com el monestir de
Montbenet, on el 1338 s'instal·laren unes monges cistercenques fins l'any 1374, any que passaren a l'hospital de l'antiga comanda hospitalera de Berga, cedida per la vila, amb l'església de Sant Joan.
A la fi de 1381, el rei Joan I de Catalunya-Aragó, arran del casament de la seva filla Joana amb Mateu de Foix, vengué a aquest la vila a carta de gràcia per 85000 florins, que havien de constituir el dot de Joana. Això convertia Berga novament en propietat feudal i, tot i que el comte de Foix, havia confirmat els privilegis als berguedans, aquests maldaren per tornar al domini reial i reuniren entre tots els 85000 florins del dot, per tal d'assolir-ho. El rei recuperà així la vila i es comprometé solemnement a no alienar-la mai més.
Hom diu que les festes amb les quals la vila celebrà la seva reincorporació al patrimoni reial, el 1393, foren l'origen de la festa de la Butlla, després anomenada la Patum i vinculada a la processó del Corpus, encara que hi ha elements en la celebració que són probablement molt més antics.
En esclatar la guerra contra Joan II, Berga hi participà al costat de les forces de la Generalitat, però a l'estiu de 1468 el príncep Ferran (futur Ferran II el catòlic), assetjà la ciutat i l'ocupà després d'escalar-ne els murs, al cap de pocs dies, el 17 de setembre, se li reté el castell. El 1471, la ciutat canvià altre cop de mans en apoderar-se'n de l'exercit mixt format per les tropes dites de la terra i pels francesos.
Edat moderna
Durant el segle següent la relativa proximitat de Berga a la frontera de l'Estat francès, significa en alguns moments una notable tensió per als seus habitants, especialment durant les sovintejades guerres contra França menades per per Carles V i el seu fill Felip II de Castella.
L'any 1593. fou creat el bisbat de Solsona, i Berga que fins aleshores havia pertangut al bisbat de la Seu d'Urgell, restà integrada dins el territori de la nova diòcesi.
Al segle XVII hi hagué nous i importants esdeveniments que afectaren la vida de Berga, especialment el llarg episodi de la guerra dels Segadors. El 1641, per tal de pal·liar els inconvenients de la manca de numerari, la vila feu batre moneda. El 1653 caigué en mans de les tropes de Felip IV de Castella i com que després de la rendició de Barcelona (1652) continuà la guerra contra França, aquestes assoliren d'instal·lar-se novament el 1654-1655 fins que foren expulsades definitivament per Josep Galceran de Pinós en nom de Felip IV. Durant la Guerra de Successió, Berga mostrà simpaties per la causa filipista, però fins 1713 Felip V no aconseguí d'assegurar-se'n la possessió. El Decret de Nova Planta reconegué la importància de Berga en disposar que tingués alcalde major, dintre el corregiment de Manresa.
La implantació de la indústria cotoner, a mitjan segle XVIII, es feu a costa de les manufactures tradicionals de llana que quedaren arraconades.
Segle XIX i XX
La situació de Berga, pel seu caràcter de població arrecerada, i per tant, de difícil accès per a les tropes enemigues, donà importància a Berga. La vila cooperà estretament amb l'organització de la resistència i col·laborà amb la Junta Superior de Govern del Principat de Catalunya sorgida el 1808. Quan les tropes Napoleòniques anaren guanyant espai, en el territori català, la Junta hagué d'abandonar les diverses ciutats on s'havia establert i passà alguns mesos a Berga des d'on acabà traslladant-se a Vic el 1812.
En les guerres carlines, Berga es trobà situada entre els dos bàndols que es disputaven la zona septentrional catalana. A finals de 1835, la ciutat va caure en mans carlines, que només pogueren ser expulsats després d'una lluita tenaç (principi 1836). El mariscal carlí, Antonio de Urbiztondo s'apoderà de Berga el 12 de juliol de 1837 i d'aleshores ençà, la població esdevingué centre d'operacions dels carlins a Catalunya.
L'any 1932, Berga fou una de les poblacions de l'Alt Llobregat que es veieren afectades per un alçament anarquista. La ciutat també sofrí depredacions en els edificis religiosos i particulars durant la guerra civil de 1936-1939. Acabada la guerra el govern de la dictadura feixista del General Franco, instal·là una guarnició militar al local que havia estat de les colònies infantils d'estiu de l'ajuntament de Barcelona.
ALTRES INDRETS DEL TERME
La Valldan
Antic terme incorporat a Berga l'any 1963, era un municipi amb una extensió territorial reduïda i una població majoritàriament disseminada. Les zones més poblades eren a l'entorn de l'hostal del Bou, on es reunia l'ajuntament, i l'àrea pròxima a l'església de Sant Bartomeu.
Valldan celebra la seva festa major al mes d'agost.
L'església de parroquial de Sant Bartomeu de la Valldan, és d'origen romànic tardà i ha sofert posteriors modificacions que li han fet perdre l'absis. Només a conservat com a romàniques les dues parets laterals. A ponent figuren una porta romànica que ha estat tapiada. Dins aquest terme, també destaca l'església romànica de Sant Pere de Madrona. En consta l'existència ja l'any 839, data de l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, bé que l'església actual és un edifici construït cap el segle XII- L'edifici tal i com es conserva, consta d'una nau, coberta amb volta i coronada amb un absis semicircular.
Cal Rosal
La colònia fabril Cal Rosal, fundada l'any 1858, per uns industrials berguedans, Antoni, Ramon i Agustí Rosal Cortina, pertanyents a una família que ja havia establert una fàbrica a la ciutat l'any 1769. Anomenada posteriorment SA Tèxtil Colònia Rosal i Bergolvan, fabricava filats, fibres sintètiques. El 1991 tancà.
La ciutat de Berga, és envoltada de diverses urbanitzacions que gairebé es confonen amb la ciutat. Podem destacar la de Fumanya, la de Can Baster, Can Ponç i els Pedregals.
SANTUARI DE SANTA MARIA DE QUERALT
Situat al mateix cim de la serra de Queralt, al NW del nucli urbà de Berga, dins l'antic municipi de la Valldan.
La imatge de la Mare de Déu que s'hi venera fou trobada, segons la llegenda, per un pastor de Vilaformiu, cap el segle XIV, època que coincideix amb la factura de la imatge. És una talla policromada d'uns 53 cmts d'altura, que representa la Mare de Déu asseguda damunt un setial. L'infant és manté dempeus damunt el genoll esquerra de la Mare de Déu i hi trepitja un petit monstre, que segons l'historiador Ramon Huch, representa l'heretgia nestoriana.
El 1386, un mercader Berguedà, dit Francesc Garreta, feu construir el santuari primitiu. Al segle XVII fou objecte d'una restauració completa i més tard s'hi construí un hostal.
Centre d'una important devoció a la comarca, depengué administrativament de la parròquia de Sant Pere de Madrona. Prop del santuari, es situa la cova on la tradició marca on és trobà la imatge de Maria. Després de la guerra es feu un retaule, inaugurat l'any 1964. L'any 1975 fou enllestit el nou campanar del santuari i el 25 d'abril és beneïren les campanes.
Fins l'any 1974, el santuari de Queralt era condomini entre el bisbat de Solsona i l'ajuntament de Berga, però aquest mateix any les dues entitats signaren un acord pel qual el bisbat es quedava el santuari i els serveis religiosos (drets dels quals cedí a la parròquia de Berga poc després) i l'ajuntament es feia càrrec de l'hosteleria i els serveis públics.
El santuari de Queralt és seu, de diversos aplecs i festes, la més destacada és la Gala de Queralt (8 de setembre). També té molta tradició la festa de Sant Marc (25 d'abril), coneguda com la xocolatada.
Prop de les instal·lacions del santuari hi ha les ruïnes del castell Berguedà, que actualment hi resten alguns restes de mur i d'una torre que fou residència del trobador Guillem de Berguedà.
PATRIMONI HISTÒRIC
Església parroquial de Santa Eulàlia, segle XVII, formada per una sola nau amb capelles laterals.
Església de Sant Joan de Berga, d'origens romànic (segle XIII), molt reformada en època gòtica (s XV) i segle XVIII. Des de 1983 és Monument Històric Artístic.
Palau dels Peguera, Residència dels Peguera, senyors de Berga. Dels origens romànics no se'n conserva res i l'edifici actual és probablement del segle XIV, amb modificacions del segle XVIII. Durant la guerra del Francès hi visqué el Baró de Maldà.
Torre de la Petita, Damunt la serra de la Petita, construïda al 1838, en plena dominació carlina. Pel seu emplaçament estratègic, va ser una important torre de guaita i de defensa. Desmilitaritzada des de 1868.
Plaça de Sant Pere, d'origen medieval, es relaciona amb la construcció de l'antiga església romànica de Sant Pere, enderrocada al segle XVIII, per construir-hi la nova de Santa Eulàlia. És l'espai central de les festes de la Patum.
Ajuntament, ubicat a la plaça de Sant Pere. Projectat per l'arquitecte Emili Porta el 1929, amb una façana historicista d'intenció monumental.
Cal Sarraís, habitatge unifamiliar entre mitgeres, està estructurat en planta baixa, dos pisos i golfes. La simetria és l'element definidor de la façana, aquesta, arrebossada amb obertures allindades i té balcons amb reixes de ferro forjat. Destaca una capella centrada a la façana encastada a ella. També hi ha llindes i escuts de pedra deixada a la vista, els balcons estan fets de fusta i ceràmica per els elements decoratius. L'edifici està rematat amb uns elements motllurats just a sota del ràfec de la coberta fet de teula àrab.
Antiga casa del segle XVII-XVIII, una de les poques que conserva l'estructura senyorial vuitcentista. Conserva una capella interior i un passatge que comunica amb el carrer amb el passatge Pere Clarís, al cor del casc antic de la ciutat.
Portal de Santa Magdalena, Única porta medieval que es conserva de les set que tenia la ciutat.
Capella de la Pietat, del segle XVII.
Molí de la Sal, Obert a tres vents, és un edifici del segle XVIII, amb portals adovellats i porxos a la part superior de la façana, la qual es feta amb carreus grossos. És un casal moliner que rememora els temps en que l'activitat de la sal era d'importància econòmica a la ciutat.
Sant Quirze de Pedret, segle IX, malgrat estar al terme de Cercs, el 1959 va ser cedida, després d'un acord, pel bisbat de Solsona a l'ajuntament de Berga per la seva restauració. Només s'hi realitza culte religiós el dia de la seva festa anual, i depèn de la parròquia de Berga.
Els Forns de Casa-en-Ponç o Casapons, fou un jaciment arqueològic situat a les afores de Berga, excavat l'any 1959. S'hi trobaren diversos forns de ceràmica grisa datats als segles XII i XIII.
Sant Francesc de Berga, Bé Cultural d' Interès Local. Església del convent de Sant Francesc. Edifici de grans dimensions construït després de la Guerra Civil (1936-1939). Estructurat en tres naus amb voltes de creueria, la central més alta que les laterals, en els quals s'hi obren capelles, la façana és a llevant amb una sola porta d'arc apuntat i un rosetó. Les naus són rematades amb absis poligonals. El parament és a la base de carreus de pedra ben escairats units amb morter deixats a la vista. La coberta és a dues aigües amb teula àrab.
Castell de Sant Ferran, fortificació medieval que va ser transformada al segle XVII, utilitzat a les guerres carlines. Està inclòs en el Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegit com a Bé Cultural d' Interès Nacional.
Edificat segurament sobre el que cronistes romans del segle II aC anomenares "Castrum Vergium", una construcció defensiva iber de la zona. Documentat l'any 1095, el castell estava sota el domini dels comtes de Cerdanya i després dels comtes de Barcelona, quan el comtat de Cerdanya s'integrà.
Al llarg dels segles s'amplià considerablement i al segle XIV les seves muralles es connectaren amb les de la vila de Berga. A finals del segle XIX l'exercit el cedí a l'ajuntament i aquest el vengué el 1928 a uns particulars. El 1940 esdevingué una zona residencial i s'hi construí un hotel. El 1988 fou adquirit pel Consell Comarcal del Berguedà que l'ha transformat en la seva seu.
Ubicat dalt un turó defensat de forma natural per una riera al nord i un desnivell prominent al sud.
Fires i Festes
Fira de Santa Tecla, Fira ramadera amb mostra de maquinària i productes del camp. Últim cap de setmana de setembre.
Festa dels Bolets, Mercat del bolet, la cuina típica, sardanes, exposicions, castells de focs i crema de la falla. Com a centre de la festa hi ha concurs de bolets que es porta al Pla de Puigventós.
Festa de Sant Marc, celebració de l'antic vot del poble a Queralt amb coca i xocolata és celebra el dia 25 d'abril.
Fira de Maig, la més important de l'any, pel gran nombre de visitants, extensió i volum econòmic. És una fira multi-sectorial que atrau un gran nombre d'expositors. És celebra el 1 de Maig.
Festa de Sant Pere de Madrona, Romeria a Sant Pere de Madrona i celebració de la missa en honor al Sant. Repartiment de les claus de Sant Pere i de rams de flors boscanes. 29 de juny.
Els Cristòfols, Festa que se celebra per Sant Cristòfol, patró dels conductors i que consisteix en la benedicció dels vehicles. Els actes acaben amb una revetlla popular al passeig de la indústria. Cap de setmana proper al 10 de juliol.
Els Elois, Sant Eloi, patró dels traginers i gent de tralla i bast. Comencen els actes el dissabte amb el passa-carrers.
Diumenge al matí surten les cavalleries a la plaça de Santa Magdalena, després d'un esmorzar amb coca i vi, s'aturen a les escales de Sant Pere per a la seva benedicció. Durant el trajecte són remullats amb galledes d'aigua mentre es dirigeixen carrer major avall, cap a Sant Francesc, on es celebra l'ofici.
Després, als claustres de Sant Francesc, es fa un simulacre de boda típica de l'Alt Berguedà. En acabar el tradicional ballet de Déu.
Quart cap de setmana de juliol.
Festival d'Estiu de Teatre, Representació de diferents obres d'actualitat durant tots els dissabtes del mes d'agost.
Gala de Queralt, Festivitat de la Mare de Déu de Queralt, en que es celebren diferents actes; misses, sardanes, concerts i vetlles. 8 de setembre.
Festa de Santa Eulàlia, Patrona de la ciutat. És dóna el premi de la Cultura i premi de la Virtut. 10 de desembre.
Sant Quirze de Pedret, Festa en honor a Sant Quirze i Santa Julita. Celebració de la missa i a continuació repartiment dels panets i flors boscanes i cantada de goigs en honor als sants. Tercer diumenge de setembre.
LA PATUM
Representació sacro-històrico-popular, nascuda i derivada de les antigues representacions de teatre medieval, per bé que aglutinant, reinterpretant i reconduint atàviques celebracions paganes, que se celebra anualment a la ciutat de Berga durant la setmana de Corpus.
Té lloc a la plaça de Sant Pere, entre l'església parroquial i la casa de la ciutat. El seu origen sembla relacionat amb la processó del Corpus, sí bé a la segona meitat del segle XIV (coneguda amb el nom de Bulla), pren uns trets semblants als actuals. El 1723 alguns dels entremesos de que constava se celebraven encara dins el temple. Després de diversos canvis fou estructurada el 1888. El nom actual és una onamatopeia del só del tabal que toca incessantment durant la festa.
Actualment està formada pels entremesos següents; Dansa de turcs i cavallets (antigament moros i cabretes, de possible origen pre-cristià i ramader), Les Maces, lluita d'àngels i dimonis, que se singularitza al principi del segle XX; Salt de Guites, passejada de figures, mig mulassa, mig drac; Ball de l'àliga, que antigament gaudia del privilegi d'ésser ballat al presbiteri; Ball de Nans Vells, introduït a la primera meitat del segle XIX; Ball de Nans Nous, datat el 1888; Ball de gegants, molt antic, si bé els actuals vells són de mitjan segle XIX; Salt de Plens, apoteosi del foc que els plens espargeixen; Tirabol o ballada final.
Aquest conjunt és únic als Països Catalans i constitueix un espectacle sincrètic en el qual predomina l'exaltació del foc "La Guita als Plens".
El 2005 la UNESCO, la declarà Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat (inscrita el 2008, en la llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial).
La música, molt primitiva i amb predomini de tambors, ha estat enregistrada en disc, dins l'Antologia Històrica de la Música Catalana.
A més de la celebració per Corpus, des de l'any 1916, cada vint-i-cinc anys, al setembre es fa una Patum fora de temporada que uneix aquesta festa amb la del santuari de Queralt, l'altre símbol de Berga. Aquestes Patums extraordinàries s'escauen els anys 1916, 1941, 1966, 1991 i coincidint amb el centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Queralt, aquest any 2016.
EL TABAL, És l'herald de la festa, no pot ser considerat com una comparsa, sinó que cal veure'l com un instrument musical. Aquesta era la seva funció original i primigènia, funció que ha conservat, en part, fins l'actualitat.
Documentat des del 1626 i reconstruït el 1726, fou l'únic instrument de la Patum, al ritme del qual evolucionaven les comparses fins a mitjans de segle XVII.
ELS TURCS I CAVALLERS, Tot i que poden derivar d'antigues representacions paganes de caràcter ramader, actualment representen la lluita secular entre la creu i la mitja lluna.
Quatre cavallers cristians i quatre turcs a peu simulen una batalla de la qual els primers resulten sempre vencedors.
La primera referència que en coneixem, data del 1628, per bé que les figures actuals van ser construïdes el 1890. Fou aquell mateix any quan deixaren d'evolucionar al so del Tabal, passant a dansar als acords de la música composada per en Joaquim Serra i Farriols.
LES MACES, Antigament havien format part d'un únic quadre, els dels Diables, juntament amb els Plens.
Documentat des de 1628, simbolitza l'eterna lluita entre el Bé i el Mal. Representada per l'escenificació d'una pugna entre àngels i dimonis.
Foren la darrera comparsa a la qual s'incorporà música, composada per en Joan Trullàs l'any 1963. Aquesta música només s'interpreta als Salts de Lluïment (al migdia). A la nit evolucionen al so del Tabal.
LA GUITA, Antigament se l'havia anomenat Mulassa, Mulafera i Mulaguita. És una figura amb cos de mula, cua de cavall, coll de girafa i cap de drac, i és un dels elements més antics i singulars.
Tradicionalment només n'hi havia. la Grossa, de la qual constància des de 1626. L'any 1890, s'incorporà a la representació, una Guita xica, coneguda popularment com la Boja. La Guita és l'única comparsa de la Patum que continua saltant exclusivament al so del Tabal.
L'ÀLIGA, L'any 1756, l'ajuntament va decidir incorporar una àliga a les solemnitats del Corpus Christi, fou construïda pel fustes Ramon Roca i és la mateixa que figura actualment a la Patum.
El seu ball és el de major valor coreogràfic de tota la representació i la seva música la més distingida i monumental.
És la comparsa de major valor simbòlic per els berguedans; recorda l'alliberament de Berga del poder feudal, al passar a ser vila reial.
Aquesta extraordinària partitura presenta moltes semblances amb una dansa típica del renaixement, que podria tenir el seu origen al segle XVI, per bé que la seva línia melòdica sembla derivar d'un himne gregorià.
ELS NANS VELLS, La introducció dels Nans a la Patum es força moderna, daten de 1835 i foren una donació d'en Ferran Moragues i Ubach, primer diputat a les Corts per el districte de Bega.
Són quatre figures masculines, amb barret de tres pics i llargues perruques, que ballen tocant les castanyoles als acords de melodies populars; les mateixes que dansen els Gegants.
NANS NOUS, Estrenats l'any 1890, per tal que substituïssin els Nans Vells, que es trobaven en mal estat, sortosament aquests és restauraren i han continuat figurant en la representació fins l'actualitat.
Els Nans Nous, són dues parelles, una jove i un altre de vella, que ballen als acords d'una melodia composada a finals de segle XIX, per Quimserra. Abans havien dansat diversos ritmes de moda a l'època.
ELS GEGANTS, Documentats des de 1695 i la tradició popular, sobretot d'ençà el romanticisme, els ha relacionat amb antics cabdills musulmans vençuts.
Actualment n'hi ha dues parelles que dansen conjuntament, els Vells, estrenats el 1866, que substituïren els més antics i els Nous, construïts l'any 1891.
Els seus balls son, majoritàriament, adaptacions de melodies catalanes (el pobre pagès, la Dansa de Falgars, A Gironella...).
Els autors berguedans Jaume Sala i mossèn Marià Miró, també van composar balls per els gegants.
ELS PLENS, L'espectacle més gran de la Patum, el seu moment més culminant, l'apoteosi de la festa.
Antigament havien format un sol quadre amb les Maces i que deuen el seu nom al fet que van plens de foc. Estan documentats des del 1628.
Quan s'apaguen els llums, comença la música i la plaça esdevé un infern que s'omple amb mil fuets cremant alhora. Els Plens evolucionaven únicament al so del Tabal fins a finals del segle XIX
EL TIRABOL, no és pròpiament una comparsa. Representa el punt final de la Patum, el moment en que Berga celebra el fet d'haver repetit el seu miracle anual, la màxima expressió de joia berguedana.
Hi ballen els Gegants i les Guites, barrejats amb tota la gernació que omple la plaça, al ritme del Tabal i als acords de diferents tonades que es van repetint.
De tirabols n'hi quatre, el Tirabol, pròpiament dit, anomenat popularment la Banya de Bou, el Vals-Jota, el Pasdoble i el Vals-Jota Patumaire, obra de Lluís Sellart i Espelt.
Fotografies de Montserrat Anento.
informació extreta de
http://www.ajberga.cat/ajberga/portada/index.php
http://www.enciclopedia.cat/search/obrae/GEC/berga
https://ca.wikipedia.org/wiki/Berga
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada