Perpinyà (Rosselló)
 |
| Montserrat Anento |
El municipi comprèn els antics pobles i termes de Castellrosseló, Malloles i Orlà, l'antiga casa templera de Bajoles, l'antic monestir de Santa Maria d'Agulló i els despoblats de Vilarnau d'Amunt i Vilarnau d'Avall.
L'agricultura ocupa cada cop menys hectàrees, malgrat que el terme formi part de les fèrtils terres de la zona oriental del riberal del Tet, regades pel canal de Perpinyà. La producció d'hortalisses és el més important, (enciam, escarola, tomàquet, julivert i carxofes), entre els arbres fruiters dominen els albercoquers, presseguers, pereres i pomeres, cal destacar la plantació recent d'actinídies i també d'ametllers. El conreu de la vinya, més de la meitat està dedicat a la producció de vi de qualitat, especialment vins dolços naturals.
La indústria és relativament important. Les activitats agrícoles han potenciat la indústria alimentària. Així també van relacionades amb l'agricultura algunes fàbriques d'embalatge. Té tradició una fàbrica de paper de fumar Bardon-Job (1890). Hi ha una indústria rajolera i unes quantes grans de construcció i de treballs públics.
El fet que el litoral rossellonès s'hagi desenvolupat com a zona turística, ha donat pas a l'increment de negocis com per exemple, comerços, cinemes, cafès, restaurants.
La ciutat
és al centre del Rosselló i de la regió de Perpinyà, capital del departament dels Pirineus Orientals i la seu del bisbat de Perpinyà, inicialment emplaçada a la dreta del Tet, a la seva confluència amb la Bassa, damunt dels turons de Puig i la Real i entorn d'ells s'ha estès àmpliament a la banda esquerra, especialment al llarg de la carretera de Narbona i ha annexat els barris de Vernet; arriba actualment a l'extrem de la terrassa que domina el terme de Ribesaltes i s'ha desenvolupat també al llarg de les rutes de Prada, Tuïr, El Pertús, Elna i Canet. Ocupa el punt d'encontre entre el camí tradicional vers la Península Ibèrica i el transversal que remunta la vall del Tet, cap a la Cerdanya i el País de Foix.
La ciutat antiga
La vila vella és comprimeix a l'interior de les rondes, que segueixen el dibuix de les velles muralles, enderrocades a començaments del segle XX, i és dominada al sud per l'extensa fortalesa del castell de Perpinyà, dit modernament Palau dels Reis de Mallorca. El centre històric és a la dreta de la Bassa (afluent del Tet, canalitzat actualment). De les antigues fortificacions resta la porta i les torres del Castellet, de rajola vermella, seu del museu etnogràfic de la Casa Pairal. Pel carrer dels Mercaders hom arriba a la plaça de la Llotja (antigament plaça dels Rics Hòmens o de Consolat del Mar), amb nombrosos cafès i centre de la vida perpinyanesa, presidida pel notable edifici gòtic de la Llotja, (fou bastit en dues etapes, als segles XV i XVI). Centra la plaça una escultura de Venus, de Maillol. La casa de la ciutat S XIII), d'aspecte més auster que la llotja. El pati interior, (amb la Mediterrània de Maillol) i les arcades, són del segle XVI i XVII, són notables les reixes de ferro i la sala del consolat, amb teginats. Al costat hi ha el Palau de la Generalitat, bastit al segle XV, que fou després seu del Consell Sobirà del Rosselló, i palau de justícia. Un estret carrer uneix la plaça de la Llotja amb la catedral. Prop seu, al carrer de la Ma de Ferro, hi ha la notable casa de Bernat Xauxo, gòtica, de façana exuberant, bastida el 1508. El carrer de la Barra, amb les seves típiques porxades, servia abans de mercat. A l'antic Palau de les Corts, de rajoles, ben restaurat, hi ha instal·lada la creu roja. La plaça de Rigau eral'antiga plaça del Blat, límit de les penúltimes muralles de la vila. A la plaça de la República hi ha el vell teatre municipal i el nou mercat; com a plaça ha desaparegut. A la casa Pams, l'edifici modernista, radica la Biblioteca Pública Municipal i la Societat Agrícola, Científica i Literària. Prop seu hi ha un edifici d'estil clàssic (S. XVII) que ha estat seu fins fa poc del Museu Rigau (traslladat a la casa Lazerme) i del Museu d' Història Natural (casa Sagarriga). El barri de Sant Jaume té un caràcter molt popular, hi ha els carrerons de l'antic call. Té importància comercial el carrer dels Agustins. Entre les esglésies, a més de la catedral de Sant Joan, destaquen la de Sant Jaume, on es troba la vella Confraria de la Sang, l'església de Santa Maria de la Real, prop del castell, fou bastida sobre l'anterior dels pares de la penitència (S XIV). L'església de Sant Mateu, contemporània de la Real i derruïda el 1639, per raons estratègiques. Fou reconstruïda. L'església gòtica del convent del Carme, prop del castell, fou cremada pels alemanys l'any 1944. El claustre de marbre ha estat venut a un col·leccionista de l'Aude. Els dominicans havien construït un impressionant conjunt que dominava el sector est de la catedral, ocupat per les autoritats militars; a l'ampli pati, subsisteixen restes d'un gran claustre de dos pisos i es conserva l'església ogival i un petit claustre de rajoles del segle XVIII, se n'ha recuperat la gran nau, que serveix per a les manifestacions culturals.
La ciutat moderna
Des del modern Liceu Aragó, bastit cap a la ruta de Tuïr fins a la del Tet, els molls de la Bassa, ofereixen una àmplia perspectiva. Aquest sector de l'esquerra de la Bassa, residencial, era encara ocupat per hortes a mitjans de segle XIX. S'hi bastiren els grans magatzems, el Teatre Nou (transformat primer en cinema i ara en simple edifici residencial), diverses banques, el mercat a l'engròs. Inicialment era limitat pels boulevarda de Clemenceau i dels Pirineus, però s'ha estès vers les carreteres de Prades i la Tet d'una banda, i fins l'estació del ferrocarril de l'altre, tot conservant l'aspecte residencial. A l'oest de l'estació s'han format els barris de Sant Aciscle i de la Garrigola. Al sud del barri de l'estació i com a prolongació del de Sant Martí, que d'una banda termeneja amb l'antic poble de Malloles i de l'altra, amb la nova carretera de Barcelona. Vers l'est s'arriba a l'antic poble i actual barri de Sant Galderic i a les urbanitzacions del Camp de Mart i del Balcó, on s'ha construït el nou Liceu. Les urbanitzacions han continuat fins a la carretera de Canet. La zona urbanitzada de Perpinyà toca ja pràcticament la de Cabestany. L'Horta de Sant Jaume, prolongació del barri del mateix nom, vora la Tet, és separada de la vila vella per la ronda o boulevard de Joan Bourrat, el passeig dels plàtans (on abans es feia la fira de Novembre).
A l'altre banda del Tet, també ha estat important, n'és l'eix, l'avinguda del Mariscal Joffre, que travessa els barris del Baix Vernet Mitjà i l'Alt Vernet. A l'extrem de l'Alt Vernet hi ha la nova zona industrial.
Vida artística i cultural
La creació del Centre Universitari, a la fi dels anys cinquanta, ha reactivat l'activitat cultural i ha donat vida a institucions antigues, com la Societat Agrícola, Científica i Literària. El grup Rossellonès d'Estudis Catalans (1960) i constituí durant un quant temps l'associació més viva amb vista a la promoció catalana. Fou l'origen, en particular, de La Universitat Catalana d'Estiu.
Actualment, les diverses societats de signe català, han constituït una federació (APIEC) que exerceix com interlocutor davant les institucions acadèmiques i del ministeri.
L'any 1978 es creà el Centre de Documentació i d'Animació de la Cultura Catalana (CDACC), dependent de l'ajuntament de Perpinyà, que a través de múltiples activitats i serveis, té un paper cabdal en la recuperació de la cultura catalana i la creació del Departament Català de la Universitat de Perpinyà, en el sí del quan s'ha desenvolupat, a partir del 1982, un curs complet de català, l'únic a l'estat francès, amb llicenciatura i el doctorat. També s'ha creat un centre de recerques catalanes el CREC, prop de l'església de Sant Sant Mateu, hi trobem el Centre Cultural Català o Casa Figueres, on hi ha instal·lat Ràdio Arrels.
L'any 2011 s'inaugurà el Teatre de l'Axipèlag, a la riba dreta del Tet, entre els Ponts d'Aragó i del mariscal Joffre, un gran complex dedicat a les arts escèniques amb voluntat d'esdevenir un centre cultural de referència dels Països Catalans i de la Mediterrània.
Arxius, biblioteques i museus
Perpinyà disposa de diversos arxius documentals, per exemple el de la ciutat, ubicat en part al Castellet i en part juntament amb l'Arxiu dels Pirineus Orientals, en un antic edifici situat darrera de la catedral.
La Biblioteca Municipal de Perpinyà, formada arran de l'antiga universitat (1349), fou enriquida amb la biblioteca dels Jesuïtes i durant la revolució, amb les de Cuixà, la dels convents franciscà i de Sant Joan.
El Museu d'Història Natural, instal·lat en un palau particular del segle XV a la plaça de la Font Nova, fou fundat l'any 1839, allotja diverses entitats científiques, entre les quals una de micològica.
La Casa Pairal instal·lada al Castellet, és un museu tipus etnològic.
El Museu Jacint Rigau, de pintura, conté a més de les obres de Jacint Rigau i té sales dedicades als primitius catalans, provençals i castellans.
El museu Josep Puig (1958), dedicat a la numismàtica i conté a més una biblioteca especialitzada i és la seu del CDACC.
Esports
L'esport més popular és el rugbi, de tradició molt arrelada, l'equip més important de la ciutat és La Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà (USAP), fundat l'an 1902. El seu estadi és l'Aimé Giral, amb una capacitat de 16500 espectadors. La seva samarreta porta els colors sang i or de l'escut de Catalunya.
La història
La capital del comtat del Rosselló
Perpinyà té el seu origen en una vil·la romana, la cilla Perpiniani, esmentada per primera vegada el 927 en un document de venda de dos alous al bisbe d'Elna. El seu creixement fou afavorit per la instal·lació al nord de l'Albera de famílies procedents del sud i sobretot pel desplaçament de la via Domitia (que baixava del Narbonès i entrava a Hispània pel Summum Pyreneum) des de Ruscino (que corresponia a Castellrosselló, primitiva capital dels comtes rossellonessos) vers l'oest, més lluny de la mar, fins a l'indret on hi havia la vil·la de Perpinyà. Hom no té notícies, però del seu desenvolupament a la fi del segle X; cal arribat al 1025 per trobar l'acta de consagració de l'església parroquial de Sant Joan (Sant Joan el Vell), amb la presència del bisbe d'Elna, Berenguer i del comte Gausfred II de Rosselló (els comtes rossellonesos residien a Perpinyà des de la fi del segle X); aquesta església fou bastida sobre una d'anterior, que englobà, la de la Mare de Déu dels Córrecs; posteriorment tornà a ésser ampliada i esdevingué la catedral de Perpinyà, gòtica, que es conserva. Vers el 1095 aparegué el pes de Perpinyà i hom encunyava a la vila la moneda rossellonesa. El mercat és esmentat el 1134. El comte Girard II confirmà el 1162 els usos i costums concedits anteriorment, els quals foren ratificats també per Alfons I de Catalunya-Aragó en entrar en possessió del comtat de Rosselló (1172). El mateix Alfons, considerant que la defensa de Perpinyà, a la plana, era difícil, decidí de traslladar la població al Puig (dit el puig dels llebrosos, per tal com ja el 1164 hi havia l'hospital dels llebrosos, traslladat després al lloc dit Sant Llatzer), però els perpinyanesos s'hi negaren i hagueren de pagar 6000 sous per conservar el dret de viure a la plana; hagueren de contribuir també en la construcció d'unes muralles suficients.
El 1195 és esmentat el pont de pedra sobre la Tet. Tanmateix, des de la primera meitat del segle XIII fou iniciada la urbanització del Puig, on s'instal·laren teixidors i paraires i aviat també hortolans; i hi fou bastida l'església de Sant Jaume, que donà nom al barri. L'espai comprès entre la plaça del Puig, la pujada dels Predicadors i el convent de Sant Domènec (els dominicans s'instal·laren a Perpinyà el 1242), fou reservat al call, a partir del 1160 s'iniciava l'arribada de jueus procedents d'Empúries, Girona, Narbona i de Montpeller. Tenia sinagoga i aplegava els jueus dispersos del Rosselló i la Cerdanya. Fou pròsper fins a l'assalt de 1391, sotmès després a moltes exaccions fou suprimit l'any 1493.
Al sud i Oest de les muralles i al peu del turó on després es bastí el castell reial hi havia una gran coromina que cobria els barris actuals de la Real i de Sant Mateu; a oest , enllà de la porta de Malloles, els templers posseïen molins, una blanqueria i una casa fortificada. Al sud del Puig el poblament començà amb establiment de l'ordre de la Mercè (1228). A l'oest, on hi havia vinyes i vergers,el comte Nunó Sanç feu el 1233 les primeres concessions, i els templers feren nombroses infeudacions. Era un barri de blanquers (que aprofitaven el rec de la vila) i d'agricultors. És formà també, entre la Bassa i la Tet, el barri del Tint, on vivien tintorers i paraires, una part prengué després del nom de la Blanqueria, així s'havien format els tres futurs termes parroquials de Sant Jaume, de Sant Mateu i de la Real. Al mateix segle XIII s'establiren a la vila els carmelitans (1265) i franciscans (1244). El 1197 Pere I organitzarà el govern municipal: la població elegia cinc cònsols cada any. Fou una de les primeres poblacions de la corona Catalana-Aragonesa erigida així en municipi. El 1262 hom decidí que la repartició dels impostos fos feta per set prohoms, també elegits. El 1273 els cònsols reberen el poder de designar dotze representants dels ciutadans, repartits en les tres classes o estaments de la mà major (burgesos i mercaders), la mà mitjana (botiguers, artistes, paraires etc) i la mà menor (menestrals i hortolans). Una de les causes del ràpid desenvolupament de Perpinyà fou el comerç amb Flandes i també amb la Xampanya i amb Saint Antonin, on els mercarders anaven a buscar draps que redistribuïen a tot Catalunya (Girona, Ripoll, Berga, Vic, Manresa). També són testimoniats (1273) mercaders d'Arràs a Perpinyà. La decadència de les fires de la Xampanya afavorí el desenvolupament de la indústria tèxtil a Perpinyà que utilitzava la abundant ramaderia del país. També fou important la indústria. També fou important la indústria del cuir: adobers, blanquers, pellissers, sabaters, pergaminers, apreciats a tot Catalunya
La capital del Regne de Mallorca
En esdevenir Perpinyà, capital del regne de Mallorca (1276), pel testament de Jaume I, l'expansió econòmica i ciutadana arribà al màxim. Les limitacions que Felip VI el Bell de França havia posat a l'exportació de draps a Catalunya i el nou mercat que l'expansió catalana mediterrània catalana oferia, donaren encara un nou impuls a la indústria i el nombre de bataners augmentà considerablement. Aquesta prosperitat econòmica es traduí en el pla monumental i artístic. Jaume I de Mallorca inicia el nou recinte de muralles que comprenia el Puig de Sant Jaume i el del Rei, on s'inicià alhora la construcció del castell de Perpinyà, en el qual ja hi vivia la família reial el 1285, i els barris de Sant Jaume, Sant Mateu i de la Real, les esglésies dels quals també foren construïdes, així com el claustre del Carme. El castell fou residència de tres monarques de la dinastia mallorquina: Jaume I (1276-1311), Sanç I (1311-24) i Jaume II (1324-44). El 1324, el rei Sanç i el bisbe d'Elna, Berenguer Batlle, posaren la primera pedra de la col·legiata de Sant Joan, que havia d'esdevenir catedral al començament del segle XVII. Les tensions entre les dues dinasties catalanes, repercutiren a la ciutat. El 1285, a la fi de la croada contra Catalunya, Pere II de Catalunya-Aragó, s'emparà al castell i el rei Jaume hagué de fugir per les clavegueres; Pere s'emportà la reina i els fills com a ostatges. Ja a la fi del regne de Mallorca, Pere III envaí el Rosselló i assetjà la ciutat el 1344, en la qual tenia molts partidaris, i s'apoderà de Perpinyà.
La Segona capital del Principat
Pere III comprengué la importància estratègica i econòmica de la població i contribuí, malgrat els desastres de l'època (1348, la pesta li feu perdre la meitat de la població, noves epidèmies els anys 1361 i 1370, els terratrèmols dels anys 1330, 1373,i 1380), a consolidar la seva categoria de segona capital del Principat: esdevingué el centre de la governació de Rosselló i Cerdanya, una de les dues en que era dividida Catalunya. El rei establí una seca (1346) per a encunyar or, en la qual, per acord amb Barcelona, també foren encunyades monedes d'argent i de billó de tipus barcelonès. Reforçà les fortificacions (1365), feu construir el Castellet, amplià el terme amb el de Vernet, aconseguí el permís per a la fundació de l'estudi general (Universitat de Perpinyà) el 1379, on s'hi ensenyava jurisprudència, teologia, medicina i arts. Hi hagué corts generals del Principat els anys 1350-51 i el 1356. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del Consulat del Mar, per al comerç marítim, i el 1397 Martí I autoritzà la construcció de la Llotja de Perpinyà (acabada i reformada el segle XVI); la seva autoritat s'estengué al comerç terrestre. En la qüestió del Cisma d'Occident, el 1408 hom celebrà el Concili de Perpinyà i el 1415 la Conferència de Perpinyà, per tal d'intentar de resoldre el conflicte. Sota Alfons IV, la població tingué una època de pau i prosperitat. La reina Maria feu bastir (1448) el Palau de la Generalitat. Durant la guerra contra Joan II, malgrat que segons el Tractat de Baiona (1462) entre el rei Lluís XI de França (pel qual empenyorava els comtats de Rosselló i Cerdanya) les forces franceses només havien d'ocupar el castell, aquestes, manades pel duc de Nemours, en part a causa de l'actitud favorable a la Generalitat dels perpinyanesos, ocuparen la població (1463), que esdevingué cap d'una nova organització administrativa francesa. A la fi del curs de la guerra del Principat (1472) s'organitzares complots contra el francesos esperant una solució ràpida. Joan II a principis del 1473 reuní corts i jurà als perpinyanesos que no abandonaria Perpinyà si els francesos no aixecaven el setge que ja preparaven, és signà un armistici pel juny, i al setembre fou signat el Tractat de Perpinyà. Tanmateix, el 1474 Lluís XI tornà a assetjar la població, i malgrat la resistència acarnissada dels seus habitants, hagué de capitular el 1475. Joan II, atorga aleshores a Perpinyà el títol de Fidelíssima. L'ocupació francesa perdurà fins el 1493, ja dins el regnat de Carles VIII, que signà amb Ferran II el Tractat de Barcelona, aquests anys s'amplià el Castellet i acabà la Col·legiata de Sant Joan, i s'inicià la construcció de la ciutadella del castell.
L'any 1493, Ferran II entrà a Perpinyà. Una de les primeres mesures dels Reis Catòlics fou l'expulsió dels Jueus, Carles V hi feu una visita oficial molt solemne el 1538, però en les seves guerres amb Francesc I de França, la població es veié novament assetjada pels francesos (1542). El 1597, les tropes franceses dirigides pel mariscal d'Ornano, intentaren apoderar-se de Perpinyà per sorpresa però sense èxit. Carles V l'any 1540 va reprendre les obres de la ciutadella i el 1552 ordenà que el castell restés totalment englobat per un sistema de fortificacions. El segle XVI, fou culturalment una època brillant s'amplià la Llotja, la Casa de la Vila. Econòmicament i políticament fou l'inici de la decadència.
L'any 1629, s'inicia un incident entre Perpinyà i Barcelona, la primera demanà al rei de sostreure els comtats de Cerdanya i Rosselló a l'autoritat del lloctinent i del Consell reial, residents a Barcelona; uns mercaders perpinyanesos foren maltractats a Barcelona i hi hagué un avalot a Perpinyà demanant l'ús del dret de mà armada contra la ciutat. A l'inici de la Guerra dels Segadors, s'intentà reforçar la guarnició de Perpinyà, i els habitants intentares de negar-se a allotjar les tropes; el governador de la ciutadella, marquès de La Rena, féu bombardejar la vila, que els soldats saquejaren. L'any següent, i quan la major part del Principat restava sota la sobirania francesa, Perpinyà restava controlada per les tropes castellanes del marquès Flores de Ávila. Richelieu envià un important exèrcit al Rosselló, dirigit pel lloctinent de Lluís XIII, el mariscal de Brezé. El 1642 la ciutat fou assetjada, capitulà el mes de setembre. El 1659 el Tractat dels Pirineus donava definitivament el Rosselló a França.
Capital de la província del Rosselló i del departament dels Pirineus Orientals
Perpinyà, esdevingué capital de la nova província francesa del Rosselló i seu, per tant de les noves autoritats civils i militars (Consell Sobirà del Rosselló, intendent, governador i capità general etc) La universitat fou mantinguda, però es suprimí la seca. Els cònsols invitares Lluís XIV a visitar la vila, i el rei, confirmà els seus privilegis i constitucions. La protesta dels cònsols perpinyanesos per la gabella de la sal imposada el 1661, invalidada pel Consell Sobirà (dòcil al poder central), desencadenà la revolta dita dels angelets i el 1674 la vila se sumà al complot de Vilafranca del Conflent i de Palaldà, que fou durament reprimit.
El 1679 és creà la vila nova que englobava el barri dels Blanquers, a l'esquerra de la Bassa, dins el recinte. Els Jesuïtes i les monges de l'Ensenyança, establertes a la vila el 1663, foren els principals agents de francesització. que malgrat tot fou lenta (un edicte del 1700 imposava el francès a tots els actes públics, però el 1874 encara es predicava en català a l'església de Sant Jaume).
L'hospital General creat el 1686, es fusionà amb el de la Misericòrdia, el nou edifici de la Universitat, fou inaugurat el 1763.
La Revolució Francesa tingué una gran repercussió a Perpinyà. En constituir-se les noves administracions creades per l'Assemblea Nacional, per les quals Perpinyà esdevenia capital del departament dels Pirineus Orientals i cap de districte de Perpinyà, la majoria de càrrecs nous fou controlada pels partidaris de la nova situació (1790). La ciutat canalitzà bona part de l'emigració reialista francesa vers la península Ibèrica (que arrossegà també un bon nombre de famílies perpinyaneses) i alhora fou un actiu centre de propaganda de les idees revolucionàries dirigida a la resta del Principat de Catalunya. Sobretot per la contraofensiva republicana de la segona etapa del la Guerra Gran.
La població, que rebé el títol de ciutat l'any 1823, sofrí en canvi un procès de provincianització.
Els anys vint comporten una ràpida descatalanització de la ciutat,només minvada per l'establiment d'exiliats del sud de l'Albera arran de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939, una petita part dels centenars de milers de refugiats entre gener i febrer de 1939, que en bona part foren reclosos durant uns quants mesos en camps de concentració instal·lats a les platges del Rosselló. La Segona Guerra Mundial, representà una forta aturada del creixement de la ciutat; fou especialment dur el temps d'ocupació alemanya, cosa a la qual contribuí la repressió a la Resistència.
informació extreta de
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0050423.xml
fotografies d' Àlex Agudo i Montserrat Anento
La capital del Regne de Mallorca
En esdevenir Perpinyà, capital del regne de Mallorca (1276), pel testament de Jaume I, l'expansió econòmica i ciutadana arribà al màxim. Les limitacions que Felip VI el Bell de França havia posat a l'exportació de draps a Catalunya i el nou mercat que l'expansió catalana mediterrània catalana oferia, donaren encara un nou impuls a la indústria i el nombre de bataners augmentà considerablement. Aquesta prosperitat econòmica es traduí en el pla monumental i artístic. Jaume I de Mallorca inicia el nou recinte de muralles que comprenia el Puig de Sant Jaume i el del Rei, on s'inicià alhora la construcció del castell de Perpinyà, en el qual ja hi vivia la família reial el 1285, i els barris de Sant Jaume, Sant Mateu i de la Real, les esglésies dels quals també foren construïdes, així com el claustre del Carme. El castell fou residència de tres monarques de la dinastia mallorquina: Jaume I (1276-1311), Sanç I (1311-24) i Jaume II (1324-44). El 1324, el rei Sanç i el bisbe d'Elna, Berenguer Batlle, posaren la primera pedra de la col·legiata de Sant Joan, que havia d'esdevenir catedral al començament del segle XVII. Les tensions entre les dues dinasties catalanes, repercutiren a la ciutat. El 1285, a la fi de la croada contra Catalunya, Pere II de Catalunya-Aragó, s'emparà al castell i el rei Jaume hagué de fugir per les clavegueres; Pere s'emportà la reina i els fills com a ostatges. Ja a la fi del regne de Mallorca, Pere III envaí el Rosselló i assetjà la ciutat el 1344, en la qual tenia molts partidaris, i s'apoderà de Perpinyà.
La Segona capital del Principat
Pere III comprengué la importància estratègica i econòmica de la població i contribuí, malgrat els desastres de l'època (1348, la pesta li feu perdre la meitat de la població, noves epidèmies els anys 1361 i 1370, els terratrèmols dels anys 1330, 1373,i 1380), a consolidar la seva categoria de segona capital del Principat: esdevingué el centre de la governació de Rosselló i Cerdanya, una de les dues en que era dividida Catalunya. El rei establí una seca (1346) per a encunyar or, en la qual, per acord amb Barcelona, també foren encunyades monedes d'argent i de billó de tipus barcelonès. Reforçà les fortificacions (1365), feu construir el Castellet, amplià el terme amb el de Vernet, aconseguí el permís per a la fundació de l'estudi general (Universitat de Perpinyà) el 1379, on s'hi ensenyava jurisprudència, teologia, medicina i arts. Hi hagué corts generals del Principat els anys 1350-51 i el 1356. El seu fill Joan I creà el 1388 el tribunal del Consulat del Mar, per al comerç marítim, i el 1397 Martí I autoritzà la construcció de la Llotja de Perpinyà (acabada i reformada el segle XVI); la seva autoritat s'estengué al comerç terrestre. En la qüestió del Cisma d'Occident, el 1408 hom celebrà el Concili de Perpinyà i el 1415 la Conferència de Perpinyà, per tal d'intentar de resoldre el conflicte. Sota Alfons IV, la població tingué una època de pau i prosperitat. La reina Maria feu bastir (1448) el Palau de la Generalitat. Durant la guerra contra Joan II, malgrat que segons el Tractat de Baiona (1462) entre el rei Lluís XI de França (pel qual empenyorava els comtats de Rosselló i Cerdanya) les forces franceses només havien d'ocupar el castell, aquestes, manades pel duc de Nemours, en part a causa de l'actitud favorable a la Generalitat dels perpinyanesos, ocuparen la població (1463), que esdevingué cap d'una nova organització administrativa francesa. A la fi del curs de la guerra del Principat (1472) s'organitzares complots contra el francesos esperant una solució ràpida. Joan II a principis del 1473 reuní corts i jurà als perpinyanesos que no abandonaria Perpinyà si els francesos no aixecaven el setge que ja preparaven, és signà un armistici pel juny, i al setembre fou signat el Tractat de Perpinyà. Tanmateix, el 1474 Lluís XI tornà a assetjar la població, i malgrat la resistència acarnissada dels seus habitants, hagué de capitular el 1475. Joan II, atorga aleshores a Perpinyà el títol de Fidelíssima. L'ocupació francesa perdurà fins el 1493, ja dins el regnat de Carles VIII, que signà amb Ferran II el Tractat de Barcelona, aquests anys s'amplià el Castellet i acabà la Col·legiata de Sant Joan, i s'inicià la construcció de la ciutadella del castell.
L'any 1493, Ferran II entrà a Perpinyà. Una de les primeres mesures dels Reis Catòlics fou l'expulsió dels Jueus, Carles V hi feu una visita oficial molt solemne el 1538, però en les seves guerres amb Francesc I de França, la població es veié novament assetjada pels francesos (1542). El 1597, les tropes franceses dirigides pel mariscal d'Ornano, intentaren apoderar-se de Perpinyà per sorpresa però sense èxit. Carles V l'any 1540 va reprendre les obres de la ciutadella i el 1552 ordenà que el castell restés totalment englobat per un sistema de fortificacions. El segle XVI, fou culturalment una època brillant s'amplià la Llotja, la Casa de la Vila. Econòmicament i políticament fou l'inici de la decadència.
L'any 1629, s'inicia un incident entre Perpinyà i Barcelona, la primera demanà al rei de sostreure els comtats de Cerdanya i Rosselló a l'autoritat del lloctinent i del Consell reial, residents a Barcelona; uns mercaders perpinyanesos foren maltractats a Barcelona i hi hagué un avalot a Perpinyà demanant l'ús del dret de mà armada contra la ciutat. A l'inici de la Guerra dels Segadors, s'intentà reforçar la guarnició de Perpinyà, i els habitants intentares de negar-se a allotjar les tropes; el governador de la ciutadella, marquès de La Rena, féu bombardejar la vila, que els soldats saquejaren. L'any següent, i quan la major part del Principat restava sota la sobirania francesa, Perpinyà restava controlada per les tropes castellanes del marquès Flores de Ávila. Richelieu envià un important exèrcit al Rosselló, dirigit pel lloctinent de Lluís XIII, el mariscal de Brezé. El 1642 la ciutat fou assetjada, capitulà el mes de setembre. El 1659 el Tractat dels Pirineus donava definitivament el Rosselló a França.
Capital de la província del Rosselló i del departament dels Pirineus Orientals
Perpinyà, esdevingué capital de la nova província francesa del Rosselló i seu, per tant de les noves autoritats civils i militars (Consell Sobirà del Rosselló, intendent, governador i capità general etc) La universitat fou mantinguda, però es suprimí la seca. Els cònsols invitares Lluís XIV a visitar la vila, i el rei, confirmà els seus privilegis i constitucions. La protesta dels cònsols perpinyanesos per la gabella de la sal imposada el 1661, invalidada pel Consell Sobirà (dòcil al poder central), desencadenà la revolta dita dels angelets i el 1674 la vila se sumà al complot de Vilafranca del Conflent i de Palaldà, que fou durament reprimit.
El 1679 és creà la vila nova que englobava el barri dels Blanquers, a l'esquerra de la Bassa, dins el recinte. Els Jesuïtes i les monges de l'Ensenyança, establertes a la vila el 1663, foren els principals agents de francesització. que malgrat tot fou lenta (un edicte del 1700 imposava el francès a tots els actes públics, però el 1874 encara es predicava en català a l'església de Sant Jaume).
L'hospital General creat el 1686, es fusionà amb el de la Misericòrdia, el nou edifici de la Universitat, fou inaugurat el 1763.
La Revolució Francesa tingué una gran repercussió a Perpinyà. En constituir-se les noves administracions creades per l'Assemblea Nacional, per les quals Perpinyà esdevenia capital del departament dels Pirineus Orientals i cap de districte de Perpinyà, la majoria de càrrecs nous fou controlada pels partidaris de la nova situació (1790). La ciutat canalitzà bona part de l'emigració reialista francesa vers la península Ibèrica (que arrossegà també un bon nombre de famílies perpinyaneses) i alhora fou un actiu centre de propaganda de les idees revolucionàries dirigida a la resta del Principat de Catalunya. Sobretot per la contraofensiva republicana de la segona etapa del la Guerra Gran.
La població, que rebé el títol de ciutat l'any 1823, sofrí en canvi un procès de provincianització.
Els anys vint comporten una ràpida descatalanització de la ciutat,només minvada per l'establiment d'exiliats del sud de l'Albera arran de la Guerra Civil Espanyola 1936-1939, una petita part dels centenars de milers de refugiats entre gener i febrer de 1939, que en bona part foren reclosos durant uns quants mesos en camps de concentració instal·lats a les platges del Rosselló. La Segona Guerra Mundial, representà una forta aturada del creixement de la ciutat; fou especialment dur el temps d'ocupació alemanya, cosa a la qual contribuí la repressió a la Resistència.
informació extreta de
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0050423.xml
fotografies d' Àlex Agudo i Montserrat Anento
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada