Carcassona (Llenguadoc-Rosselló) (Occitània)

Ciutat del Llenguadoc-Rosselló, Occitània, capital del departament de l'Aude a França.

Situada a les dues vores del riu Aude, a la seva confluència amb el canal del Migjorn, a l'esquerra del riu, en una plana fèrtil s'estén la ciutat moderna, de pla reticulat, la vila, a la dreta, dalt d'un turó, hi ha el nucli original; la ciutat emmurallada, de carrers estrets i irregulars.

És centre i mercat d'una regió agrícola (vins, conserves de fruita i productes alimentaris), les principals indústries són tèxtils (confecció), cuir (sabates) i cautxú. És també un centre turístic.

A la ciutat vella hi ha la catedral de Sant Nazari i el castell comtal

Història

Els primers indicis d'assentaments humans a la regió de Carcassona daten vora el 3500 aC. Cap a l'any 800 aC, el lloc aturonat de Carsac va esdevenir un important centre comercial.

Carcassona, va passar a ser estratègicament important, quan els roman van fortificar el cim del turó pels volts de l'any 100 aC. Carcaso, i formar part de la província de la Gàl·lia i després de la Gàl·lia Narbonesa. Plini l'esmenta com Carcasum Volcarum Tectosagum i Ptolemeu diu que era una ciutat dels volgues tectòsages. Era a la vora del riu Atax (actualment Aude). Va proveir a Cèsar molts soldats durant la campanya del 56 aC. Va esdevenir colònia amb el nom de Iulia Carsaco, més endavant anomenada simplement Carcasum i Carcasso. La major part de les muralles septentrionals daten d'aquesta època. Als itineraris és anomenada Castellum Carcaso.

Al segle VII, els visigots van ocupar la ciutat i hi van construir més fortificacions, que encara es conserven. Van repel·lir amb èxit els atacs dels francs. Els sarraïns van perdre Carcassona l'any 725, però el rei Pipí els va expulsar el 759.

El 1067, a través d'una unió matrimonial, Carcassona va passar a ser propietat de Ramon Bernat Trencavell, vescomte d'Albí i de Nimes. Als segles següents, els Trencavell es van anar aliant ara amb els comtes de Barcelona, ara amb els de Tolosa; per exemple, a la fi del segle XII el vescomte de Carcassona era feudatari del rei de la corona d'Aragó Alfons I. Els trencavell van fer construir el castell comtal i la basílica de Sant Nazari.

Carcassona és famosa pel seu paper en la croada contra els albigesos (càtars), quan la ciutat era un féu càtar. L'agost del 1209 l'exèrcit croat de Simó de Montfort va forçar la rendició de la ciutat després d'un setge de quinze dies. Va ajusticiar els Trencavell i va esdevenir el nou vescomte. Va ampliar les fortificacions i Carcassona va esdevenir una ciutadella de la frontera entre França i la Corona d'Aragó. El 1213, la batalla de Muret, que va guanyar Simó de Montfort contra el comte de Barcelona Pere el Catòlic, va marcar el preludi de la dominació francesa sobre Occitània.

El 1240, el fill del vescomte Trencavell, va intentar reconquerir els seus vells dominis, però no se'n va sortir. La ciutat va passar definitivament sota el control del rei de França el 1247 i Lluís IX va fundar la nova part de la ciutat al peu del turó, a l'altra banda del riu. Ell i el seu successor Felip III van construir les fortificacions exteriors. En aquella època, la fortalesa es considerava inexpugnable. Durant la Guerra dels Cent Anys, Eduard, el Príncep Negre, no va aconseguir prendre la fortalesa de dalt del turó el 1355, si bé les seves tropes van destruir la ciutat baixa.

El 1659, pel Tractat dels Pirineus la província fronterera del Rosselló passava sota poder francès i la importància militar de Carcassona es veia reduïda. Les fortificacions es van abandonar i la ciutat va esdevenir sobretot un centre econòmic en la indústria tèxtil.

La Muralla i les torres, Amb les irrupcions bàrbares en terres gal·les moltes de les viles es fortificaren, més endavant els visigots empraren i adoptaren aquestes construccions, tal com s'esdevingué a Narbona, Béziers, Agde, Tolosa i Carcassona. Alhora, els visigots adoptaren les construccions romanes, prenent com a exemples els camps fortificats, les fosses i els talussos de terra. En el cas de Carcassona els murs de defensa s'aixecaren amb parament de petits aparells cúbics, emprant la terra com a element cohesionador, i també maçoneria disposada a través per tal d'actuar com a bloqueig.

Viollet-le-Duc, data la muralla en dues etapes diferents, una primera del segle XII i una posterior del segle XIV. Mentre que en la primera s'optà per un mur amb merlets espessos, a principis del segle XIV, els nous sistemes d'atac requerien millores en la poliorcètica, i s'emprà el mur nu. Pel que fa als seus merlets, es tracta dels més antics de tota França, construïts durant el decurs de les primeres croades, restaren intactes fins a la restauració violletiana. Si bé que aquests primers exemples daten del segle XI i XII, els que es disposen sobre les torres són de finals del segle XIII.

Pel que fa a les torres adossades a aquests murs defensius, es disposaven com un petit fort independent. Mentre que per la part exterior són cilíndriques, la cara adjacent a la vila és plana. En la primera planta s'estableix una comunicació amb l'interior i els camins de ronda; mentre que per la part exterior són closes per una fossa. Al pis superior, culminant amb merlets o cobertes enllosades amb pissarra, s'hi disposa una obertura de la façana a la part de la vila, i es comunica amb la muralla i les torres veïnes per mitjà de ponts elevats, permetent així la circulació i una millor defensa de la ciutat.

Algunes d'aquestes torres presenten una poterna la qual comunica amb l'exterior des d'aquest segon nivell, fet que implicava l'ús d'una escala mòbil des de fora per tal d'accedir a dins, la qual era a més, protegida per una barrera aixecada de fusta.

Torre del Tresor, construïda entre els segles XIII i XIV, segueix la disposició exterior de la resta de torres, plana a la cara interior i cilíndrica a l'exterior. L'ús defensiu conformava el seu interior, en el qual es disposaven dos pisos sota el nivell dels sòl de la vila, i dos pisos superiors. D'aquestes planten en destacava l'ús de contraforts a l'interior. Mentre el primer pis presentava una xemeneia i dues portes, comunicant amb el sòl exterior de la ciutat i amb l'oficina del cap, i també disposava de dues latrines. D'altra banda destaca el tercer pis, el qual obria pas a un camí de ronda a cel obert que cloïa al centre una sala amb dues finestres.

La defensa del Castell i la Barbacana, El castell és datat del segle XII, època en què els primers vescomtes modificaren l'antic emplaçament fortificat, contenia pròpiament una defensa isolada, més potent i resistent, anomenada "Dojon". I és que com s'esdevenia en moltes ciutats medievals, el castell era situat en el punt més elevat i amb una defensa més acurada, ja que a l'altre banda d'aquest, s'hi solia disposar una defensa avançada gràcies a l'ús dels ponts. La línia de la muralla podia ser declinada i còncava degut als mètodes constructius.

Les entrades al castell són protegides per obres avançades en el terreny, essent murs previs a la muralla o al castell. Així es deixava un espai emprat com a pati d'armes, permetent en la defensa de la ciutat, la disposició d'una primera tropa que rebria un primer enemic. Aquests espais podien ser lleugerament més elevats, amb fossat i tanques, restant les portes laterals, de tal maneta que s'obligava a l'enemic a restar enfront del mur.

Bastida de Saint Louis (vista des de la banda oest), Amb l'avenç de les tècniques de guerra, les muralles s'haurien d'adaptar als nous requeriments, fet que ho demostra l'ús de pendents més accentuades i fins i tot l'ús de torres mòbils, aquest afany de protecció és debut a les primeres croades, especialment a Carcassona, la equal havia de comptar amb la millor defensa. Per aquest motiu s'aixecà a més una enorme torre coneguda com la Barcana, aixecada sobre el turó contigu al castell, s'estén fins la riba del riu Aude per mitjà de la disposició de rampes. La torre va ser destruïda l'any 1821 amb la construcció del molí, sí bé que restaven els fonaments i les rampes del costat del castell, pel costat de la vila, el castell restava defensat per una altre barbacana situada davant el fossat, amb una porta principal defensada la qual donava pas a aquesta segona construcció.

Amb la Guerra contra la corona d'Aragó, la ciutat esdevé el punt neuràlgic de la frontera entre ambdós territoris. Per aquest motiu s'elevaren les torres, corbetes i portes del costat est, mentre que es repararen les muralles i torres de la banda visigòtica. Malgrat tot, es tractava d'una construcció pensada per a resistir un atac a peu.

Basílica de Sant Nazari, constitueix un clar exemple més del paper que tingué l'estil ogival del nord en la seva influència en la zona del Midi francès, és doncs, una mostra de dos estils, romànic i gòtic. La planta es constituïda per una nau central amb dues de laterals unides pel transsepte, conjunt que data del segle XI. Amb l'entrada del vescomtat de Carcassona al regne francès, el bisbe Radulphe ordenà la construcció d'una capella al final del braç esquerre del transsepte. Més endavant, al segle XIV, el bisbe Pierre de Rochefort ordenà la demolició del cor, el transsepte romànics i aixecar de bell nou la part oriental. Tanmateix en conservà la disposició tradicional, aprofitant les restes de la nau romana, com per exemple els pilars i columnes. Rochefort destinà grans esforços per dotar de sumptuositat i riquesa la humil catedral.

Seguin aquesta voluntat, al segle XV s'aixecà la capella de Radulphe. El santuari fou decorat bastament per estàtues dels apòstols i pintures. En el claustre també s'observen algunes d'aquestes mostres de riquesa i ornamentació, com és el cas dels dos sagraris disposats en armaris dobles, on es guardaven tresors, des de vasos sagrats, reliquiaris i altres objectes valuosos. Cal tenir present que es tractava d'una defensa, ja que dominava bona part de la muralla occidental de la ciutat.

Cementiri de la Cité, recinte enclavat sota l'ombra de les muralles de la ciutat medieval.

La majoria de les tombes són de pedra granítica o, les més noves de marbre negre i brillant, tenen forma de sarcòfag. Hi ha algunes en forma de petita capella. Un dels fets que més crida l'atenció, són les plaques dedicatòries i les flors de porcellana.

A la dreta de l'entrada del recinte, sobre el mur, una placa assenyala la tomba de Georges Bruguier, va ser parlamentari i va refusar atorgà plens poders al govern de Vichy.

Al bell mig del camí principal s'hi erigeix una estela a la memòria de Antoine Fournier.

També trobem una capella amb les restes dels sacerdots de la població, entre ells cal destacar el canonge Auguste Pont. Era l'encarregat de la basílica de Sant Nazari.

Casa de les memòries Joë Busquet, al número 53 del carrer Verdun, on va viure el poeta (1807-1950), paralitzat a causa d'una bala alemanya l'any 1918. Al no poder sortir de la seva habitació. Allà va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals del segle XX. Actualment l'habitació de Joë Busquet es manté tal qual era durant la vida del poeta.

La Casa de les Memòries, manté una exposició permanent sobre la vida, la seva obra i la seva influència en els cercles literaris, filòsofs i artístics del seu temps. Els manuscrits, pintures, publicacions, marquen aquest recorregut que porta el visitant a la porta de l'habitació del poeta.

Ciutat Baixa, el nucli de la ciutat actual es va crear sota el regnat de Luís IX, ampliat posteriorment durant els regnats successius dels reis Felip III i Felip I de Castella, que és quan adquireix la fisonomia actual. El nucli és regular i només està interromput per l'esplanada de la plaça Carnot, decorada amb la font de Neptú de 1770.

Plaça Carnot, antiga plaça de les herbes, eix central de la Bastida i escenari d'un mercat de productes locals. Al centre de la plaça s'hi troba la fons de Neptú.

La porta dels Jacobins, és la única que s'ha mantingut fins els nostres dies (l'antiga bastida en tenia tres més). Aquesta porta dóna al principal carrer comercial de la bastida (Carrer Georges Clemenceau).

Catedral de Sant Miquel, d'estil gòtic, destaquen sobretot la torre de vigilància i la muralla. Va prendre el relleu a la basílica de Sant Nazari.

Església de Sant Vicenç, d'estil gòtic, comprèn un gran patrimoni en pintures, relíquies i impressionants vidrieres. El seu campanar octogonal és un els punts més alts de la ciutat.

Pont vell de Carcassona, sobre el riu Aude, construït el segle XIV, per el que era antigament la única forma de travessar el riu des de la Bastida i ciutat baixa a la ciutat medieval. Compta amb dotze arcs.

Parc Bellevue, jardí amb unes vistes excepcionals de la ciutadella medieval.

Canal du Midi, un dels canals més navegables més antics del continent europeu. Les primeres referències que en tenim són del segle XVI. Connecta La Garona amb el Mediterrani, amb l'objectiu de transportar mercaderies i passatgers.

En total el canal té un recorregut de 260km. fou obra de l'enginyer Pierre-Paul Riquet.

Fotografies.