La Vall Ferrera (Pallars Sobirà)
 |
| fotografia de www.feec.cat |
També escrit antigament Vallferrera o fins i tot Vallfarrera, és una vall que constitueix una de les unitats que formen la sub-comarca de les Valls de Tírvia. Comprèn el terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà.
Es coneix des d'antic l'explotació del ferro, en aquesta vall. Des de l'alta edat mitjana està documentada l'existència de fargues. Totes cessaren l'activitat a finals del segle XIX.
Hi ha afloraments superficials de mineral de ferro en diversos llocs de la vall com Buiro i Virós i diverses fonts ferruginoses.
El nom de la Vall Ferrera està documentat ja des del segle XI.
Vertebren la vall la conca principal de la Noguera de Vall ferrera i la seva subsidiària, la Noguera de Tor. Tot el conjunt és afluent de la Noguera de Cardós, just al capdavall de la vall, de manera que es pot considerar que el riu sencer és dins la vall de la qual pren el seu nom.
És una vall d'elevada extensió, de pes en la història medieval del país, d'un gran valor paisatgístic i atractiu turístic. Envoltada per cims com la Pica d'Estats (el pic més alt de Catalunya), el pic de Sotllo i el Monteixo. Inclou la vila d'Alins, capital històrica de la vall i avui dia cap del municipi, i els pobles d'Àreu,, amb el seu veïnat de la Força d'Àreu, Norís, Tor, Ainet de Besan, Besan i Araós, a més dels despoblats Buiro i Virós.
Alins
És el segon terme municipal ,és extens de la comarca del Pallars Sobirà, situat a la part nord-oriental, comprèn tres entitats municipals descentralitzades, Ainet de Besan, Araós i Àreu. A més d'aquests, inclou els nuclis de població de Besan, Norís i Tor. El terme també comprèn els antics pobles ara despoblats i convertits en bordes o grups de bordes de Buiro i Virós.
 |
| fotografia de vallferreratourist.com |
Situat a la part central de la Vall Farrera, a l'esquerra de la Noguera de Vallferrera , als peus dels vessant nord-est del Roc del Pui, extrem del contrafort nord-est de la gran muntanya de lo Covil.
L'extensió del municipi coincideix pràcticament amb la Vall Ferrera i gairebé tot el terme municipal, a excepció dels fons de la vall es troba inclòs en el Parc Natural de l'Alt Pirineu.
Segons Joan Coromines, Alins és un dels molts noms pirinencs d'origen basc, està format per ètims "ilin" (farina), Tze (sufix col·lectivitzador) del primitiu "llintze" es passa a "Alintze" per dissimulació i a Alins per escurçament. "lloc abundant en farina", podria ser la interpretació del nom d'aquest poble.
L'economia ha tingut sempre un marcat caràcter agrícola i sobretot ramader.
Les terres de conreu són escasses, però cal destacar els cultius de cereals (blat) i farratge (alfals), destinats a l'alimentació del bestiar. El bestiar boví ha anat desplaçant els sectors més tradicionals, el bestiar de peu rodó i l'oví. S'ha incrementat la cria d'animals de granja, concretament de porc i les vaques per a la llet.
Resten (ara fora de funcionament) petites centrals hidroelèctriques, d'escassa potència i ús exclusivament local a Alins, Araós, Àreu i Ainet de Besan, també han deixat de funcionar els tradicionals molins fariners i les serradores.
El municipi d'Alins amb un gran nombre de pobles, capelles, llogarets i bordes, no té cap indústria pròpiament dita. Pel que fa a la oferta d'allotjament hi trobem càmpings, hotel, pensions, cases de pagès i refugis com el de la Vall de Ferrera, cetre estratègic per fer les innombrables excursions d'alta muntanya, com l'ascensió a la Pica d'Estats.
Història
L'acta de consagració de la catedral d'Urgell fa esment d'aquesta vall de les parròquies d'Alins, Àreu, Ainet i Virós, les quals hi són presentades almenys com a parròquies molt antigues integrades en el "Pagus Terbiensis" o de Tírvia, mencionat en els preceptes carolingis des del 835.
Alins i tota la Vall de Ferrera, era inicialment del domini del comte de Pallars que el 1113 cedí el seu domini amb l'afegitó de Bonastre, al comte de Vilamur. N'era exclòs el castell de Tor, lligat des de temps antics al vescomte de Castellbó com a part de la línia defensiva d'Andorra, juntament amb Civis i Os de Civis, que eren dels senyors de Caboet.
Guitard i Isarn i els seus fills Ficapal i Tedball en són els primers dominadors documentats, feudataris dels comte de Pallars. La infeudació del comte Ramon V de Pallars Jussà a Ficapal data del 1076, després Ficapal es posà al costat d'Artau I de Pallars Sobirà, però aprofitant una absència seva, Sibil·la, muller seva tornà efímerament, a l'obediència del comte de Pallars Jussà.
Artau II de Pallars Sobirà infeudà la vall al vescomte Pere de Vilamur el 1113, però el 1120 Tedball, cedí els seus alous a la vall al bisbe d'Urgell, amb la condició que hi fos infeuda el seu fill Tedball. A partir d'aquell moment el litigi per la possessió d'Alins i tota la vall agafà una complexitat encara més gran. La família Galliner n'obtingueren el domini, en nom del bisbe d'Urgell, però el litigi amb els Vilamur continuà molt de temps, amb la intervenció al segle XIII, del comte de Foix, que era alhora vescomte de Castellbó i Vilamur. No fou fins l'any 1265 que s'arribà a una concòrdia entre Roger Bernat III de Foix i Bernat de Toralla, aleshores feudatari del comte de Pallars, amb la qual s'acordava el condomini dels seus beneficis.
Arran de la guerra del comte de Foix amb el rei de França, on Foix rebé el suport del comte de Pallars Sobirà, Alins i la Vall Ferrera estigueren sota el domini pallarès entre 1272i 1278, però aquest darrer any el domini retornà al vescomte de Castellbó i comte de Foix, finalment l'any 1280 intervingué el rei Pere el Gran que cedí el domini de la Vall a Bernat de Toralla, conservant per al rei el "mer imperi" i la justícia criminal. El comte de Foix, alhora concedia privilegis a la vall, alhora que n'assegurava la protecció. Continuava així una pugna pel domini que ja feia 200 anys que durava. Una nova pau es signà l'any 1428, quan el comte Joan I de Foix i el bisbe d'Urgell pactaren que el bisbe i els seus llegat poguessin entrar i sortir amb les mercaderies de la vall i els seus malfactors fossin jutjats pel senyor jurisdiccional.
Tota la vall era regida per un batlle i quatre cònsols que formaven el Consell de la Vall. Es regia des de la Força d'Alins, castell enderrocat a principis del segle XVI.
El 1513 els gascons del comte Foix envaïren la vall i aterraren les fortaleses d'Alins, Araós, Àreu i Tor.
A Alins hi havien hagut dues fargues, propietat de la família Castellarnau, que van estar en funcionament fins a finals del segle XIX, abandonades, un dels malls de més de 500 quilos de pes, fou recuperat pels Castellarnau quan estava a punt de ser venut a un ferroveller. Encara és avui dia a la façana de la casa de la vila.
Pertanyia a Ainet de Besant, l'antic poble de Buiro, convertit actualment en bordes (construcció rural de pedra i fusta edificada a una certa altura per aprofitar les pastures i que es fa servir de paller o estable per guardar el bestiar i/o emmagatzemar eines de conreu).
Segons Joan Coromines, Ainet és dels relativament pocs topònims pallaresos que no són d'origen iberobasc. En aquest cas es tracta o bé del llatí "asinetum", paratge on hi han molts ases, o on es crien i recrien aquests animals equins, o bé també del llatí "anetum" herba aromàtica.
La segona part del topònim prové del fet que, originàriament aquest poble es formà a partir del de Besan.
És troba situat al dud-oest del municipi, entre els termes d'Araós i d'Alins, al marge esquerra de la Noguera de Vallferrera.
És un poble adossat a un penyal rocós que l'empara pel costat nord. El poble vell s'esglaona de dalt cap a vall, en dos carrers paral·lels entre ells. A poca distància a l'est-nord-est hi havia hagut una de les fargues de la Vall, la Farga Moles, que havia donat feina a molta gent del poble. Actualment no en queda res més que un fragment del rec que hi duia l'aigua, ja que el 1937 una forta avinguda d'aigua s'endugué el que quedava de la farga, abandonada uns 40 anys abans.
A l'edat mitjana, esmentat com Asneto o Asnet en documents del degle IX, com l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell.
L'ajuntament d' Ainet de Besan, fou creat l'any 1832 arran de les lleis promulgades a partir de la constitució de Cadis i la reforma de tot l'estat que s'emprengué i fou suprimit el 1927 amb la seva incorporació al municipi d'Alins.
Araós
Fins el 1927 constituïa un municipi independent, que en aquella data s'agregà al d'Alins, juntament amb Ainet de Besan i Àreu. Actualment és una entitat municipal descentralitzada. Pertanyia a Araós, l'antic poble de Virós, ara despoblat i convertit en bordes.
Segons Joan Coromines, el d'Araós és dels topònims més controvertits dels Pallars, proposa un possible híbrid cèltic i basc "ara" (conreu o camp conreat) i otz (fred), camps freds, segons la moderna interpretació.
El territori ocupa l'extrem sud-occidental del municipi d'Alins i és el primer poble a l'entrada de la Vall Farrera.
El poble és un petit nucli compacte, esglaonat en un coster al costat de l'església de Sant Esteve, havia tingut castell (La Força d'Araós) al capdamunt d'un turonet situat a ponent del poble, prop de la capella de Sant Francesc.
Àreu
Forma una entitt municipal descentralitzada que reprodueix l'antic municipi d'Àreu, agregat a Alins l'any 1927.
situat a 1220m d'altitud, en el marge dret de la Noguera de Vallfarrera, al peu del Monteixo (també anomenat Puig d'Àreu de 2905m d'altura).
Pel seu terme passa l'antic camí que comunicava el Pallars amb nord-oriental del terme. Més amunt, al límit amb Occitània s'aixeca la Pica d'Estats de 3143m d'altitud, la muntanya més alta de Catalunya, així com el Pic de Sotllo de 3084m.
Pertany a Àreu el veïnat de la Força d'Àreu.
La població es divideix en dos nuclis prou diferenciats, tant pel que fa a la seva estructura, com per la distància que els separa. A migdia al mig d'un pla, hi ha el poble pròpiament dit, amb una planta allargassada de nord a sud, però sense un urbanisme definit. Més al nord, hi ha la Força d'Àreu, antiga vila closa, en forma de castell, que és el que dóna nom a aquest nucli. Tanmateix, de la Força antiga no en queda més que l'església de Sant Feliu i les restes del portal que hi ha unides al temple,
Àreu va pertànyer al vescomtat de Castellbó i va tenir ajuntament propi fins l'any 1927. Ocupa la part nord del municipi d'Alins.
Besan
Situat a 1160m d'altitud, al nord-oest del poble d'Ainet de Besan, es troba a la dreta del Barranc de Besan, just al nord d'on aflueixen en aquest curs d'aigua els barrancs que davallen del Solà de Besan, que es troba al nord-oest i nord del poble. És a ponent del Roc-roi.
El 1553 hi consta un sol foc (llar, casa), però en els moments més esplendorosos, entre els segles XVIII i XIX, arribà a 8 cases més la rectoria, que són els que corresponen als noms de les cases conservats. Des de 2011 es troba totalment despoblat.
Juntament amb el poble d'Ainet de Besan, formava part, fins el 1992, de l'entitat municipal descentralitzada homònima.
Segons Joan Coromines. Besan és un dels topònims pirinencs d'origen basc. Està format per dos ètims; besa (bosc) i ande (sufix adjetivitzador). "boscura" podria ser la interpretació del nom.
Besan és un poble petit, però molt característic, amb balconades de fusta, les cases formaven un nucli allargassat i poc compacte, amb un únic carrer central i l'església de Santa Maria al lloc més baix, a l'extrem sud del poble.
Norís
Situat a la Vall del Tor, subsidiària de la Vall Farrera, a 1254 metres d'altitud, al nord-est d'Alins, en el curs del Barranc de La Mola, que passa pel bell mig del poble. És una vall bastant tancada, als peus de la serra des Canals, que tanca pel nord-oest i l'escala Blanca, que tanca pel nord-est. S'hi accedeix per una pista rural que arrenca de la carretera de Tor, a 4km d'Alins.
Com explica Coromines, l'etimologia de Norís, que apareix com a Anorís en textos medievals, és la mateixa de Núria i fins i tot d'Andorra, una arrel pre-romana, possiblement basca, "andor", que conté "ur" (aigua); lloc abundant d'aigua, amb un sufix "en-is" que apareix en diversos topònims pirinencs, de significat incert.
Tor
Situat en el lloc més allunyat i solitari de la Vall Farrera, a l'extrem nord-oest de la comarca, a la confluència de dos barrancs, el riu de la Rabassa, que ve de migdia, el barranc de Vall Peguera, que ho fa del nord, a partir de la unió dels quals es forma la Noguera de Tor. Està situat en un fons de vall que s'eixampla just en el lloc on es troba el poble, sota el Roc de Sant Pere i emmarcat per les altes muntanyes que separen la Vall Ferrera de les Valls d'Andorra, com el pic de Sanfonts de 2882,4m d'alçada.
És un dels pobles situats a més altitud del país. S'hi arriba per una pista de muntanya que arreca de l'extrem nord d'Alins. La pista ressegueix la vall de la Noguera de Tor, continua per l'anomenat camí de Pal, cap al port de Cabús, lloc per on entra a Andorra.
Segons Joan Coromines, Tor procedeix d'un ètim iberobasc amb una sola erra, com indica el gentilici dels de Tor, "Toredà". El significat que hi atribueix té a veure amb la paraula "turó".
Situat als límits amb Andorra i l'Alt Urgell, Tor tingué un paper important en la història medieval dels comtats d'Urgell i de Pallars. És un poble petit amb cases escampades en un pla de muntanya, als peus del Roc de Sant Pere, on hi hagué la Força de Tor i l'església de Sant Pere de la Força o del Roc.
"conflicte de la muntanya de Tor" El poble s'ha fet famós per una truculenta història sobre la propietat de la muntanya, que fa un segle que dura, i que ja ha provocat tres assassinats. El valor d'aquesta muntanya ve donat, per la seva situació estratègica, ja que és un dels passos entre Andorra i el Pallars Sobirà, passant per el port de Cabús, a 2301m d'altitud i també pel fet que en el vessant andorrà es troben les instal·lacions d'esquí de la Massana i Pal, que formen el complex Vallnord.
Per tant a part de la lluita per la muntanya, antigament per l'explotació de la fusta, s'hi ha d'afegir la lluita pel seu us, entre les empreses amb aspiracions immobiliàries i els contrabandistes que utilitzaven el port pel contraban, sobretot de tabac.
La propietat de la muntanya ha anat canviant de mans en funció de les diferents resolucions que anaven fent els diferents jutjats competents, primer passà a ser propietat de Josep Montané i Baró, conegut co, a "Sansa", després va ser terreny comunal i finalment un cop esgotada la via judicial, la propietat a tornat a caure a la "Societat de Conduenyos de la Muntanya de Tor", societat fundada l'any 1896, per tretze famílies que habitaven el poble i que actualment formen els seus successors.
D'aquestes conspiracions i lluites, s'han fet molts reportatges. En destaca el que feu el programa de TV· (Televisió de Catalunya), "30 Minuts", i el llibre que arran d'aquest reportatge, va escriure Carles Porta "Tor: tretze cases i tres morts".
Llocs d'Interés
La Vall Farrera, com les veïnes Vall d'Àneu i Vall de Boí, conserva un nombre molt notable d'elements medievals, pertanyents a l'art romànic.
Creu de terme d'Alins, medieval, és una de les creus de terme més notables de tot el país, romànica de licorella. Fa 60cm d'alçada i té esculpides a les dues cares figures de relleu que representen la sagrada família i la crucifixió.
Sant Martí d'Alins, citada l'any 1075 en una disposició referent a Sant Julià d'Ainet de Besan.
Sant Quirze d'Alins, o Sant Quir, ermita situada dalt un turonet que pren el nom de l'ermita. Segons la tradició popular, era la capella del castell d'Alins, destruït el 1513 per ordres del Duc de Cardona.
Temple d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, alguns autors la daten a l'època visigòtica per l'arc de ferradura de la porta de la façana nord, i per la construcció amb pedres grosses del país, de factura irregular, coberta amb bigues. Un estrenyiment dels murs a la zona del presbiteri fan veure la possible existència d'un arc presbiteral actualment desaparegut. La porta nord presenta un arc de mig punt, una mica ultrapassar, el tanca una clau triangular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada, sense cap mena d'ornamentació llevat d'una filada d'arcuacions llombardes molt senzilles. La rusticitat i irregularitat de l'aparell, de pedra de llosa, fa pensar en una obra popular del segle XII, dins del romànic llombard tardà.
Sant Vicenç d'Alins, església parroquial, documentada des de l'any 1055. A partir de la baixa edat mitjana consta dins el deganat de Cardós.
Església romànica molt modificada, de la seva primera època en queda el campanar, de planta quadrada amb arcuacions simples a la part inferior, amb una finestra espitllerada i aparell que deixa veure unes formes constructives del segle XI, com carreus irregulars. La resta del temple és pràcticament tot de l'època barroca.
Mare de Déu de Montserrat de casa Coix, capella particular, romànica. Situada al centre de la població, a la casa Coix, actualment fa de magatzem d'aquesta casa.
La Força d'Alins, fortificació medieval de la vila, era damunt i a llevant del poble, en el lloc conegut actualment com a Castellolia, damunt i a llevant de la casa-castell dels Castellarnau, coneguda també com a can Colomer, la casa pairal més antiga del poble.
La Força d'Alins, compartí història amb els altres castells de la Vall Farrera (Araós, Àreu i Tor), per la qual cosa fou inclòs en un dels quarters del vescomtat de Castellbó. El 1518 fou arrasat, de resultes de la invasió gascona que sofrí la Vall Ferrera, en bona part les seves pedres servires per enfortir les cases pairals d'Alins a l'edat moderna.
Pla de Boet, a 1880m d'alçada, de la caçalera de la Noguera de Vallferrera, sota el Port de Boet, al camí de la Vall Farrera a Vic-de-Sòç.
Un dels espais més emblemàtics i bels del Parc Natural de l'Alt Pirineu, amb cascades, ramats, molleres i boscos vells.
Pica d'Estats, amb 3143m d'alçada, és el cim mític més alt de Catalunya i dels Països Catalans, frontera natural amb França i uns dels paisatges de muntanya més bonic i encisador. Situda al final de la Vall Farrera de la Ribera de Sotllo. Està formada per tres pics, poc separats un de l'altre; El pic més alt (3143m), el pic occidental o de Verdaguer (3131m) i el pic oriental o Punta Gabarró (3115m) que és el vèrtex geodèsic.
La paret sud de la muntanya forma el frontal del circ glacial on s'ubica l'estany d'Estats.
Sant Julià d'de Besan, església parroquial d'Ainet de Besan, la primera menció es remunta al'any 1075, quan Elliarda, muller de Guitard Isarn de Vallferrera cedí la dècima d'aquesta església a Santa Maria d'Urgell.
De l'església romànica només en queden restes entre les parets del temple.
Sant Ramon de casa Ramonet, capella particular de casa Ramonet.
Sant Esteve d'Araós, parròquia romànica. Documentada des de l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, l'any 939.
D'una nau amb absis semicircular a llevant. L'obra original és l'absis, mentre que la resta a sofert diverses transformacions. Entre les capelles s'observen diferents fragments de murs que mostren una factura popular de pedres de llosa que la permeten situar en la segona mitat del segle XI o la primera del XII.
Sant Francesc d'Araós, Situada dalt d'un turó damunt del qual hi ha les restes de la Força d'Araós.
D'una sola nau, coberta amb bigues de fusta, a la façana sud hi havia la porta original, actualment paredada. A la façana de llevant hi ha un notable arc de ferradura que en els darrers anys servia de porta d'entrada, però que correspon a l'antic arc triomfal que enllaçava la nau conservada amb l'absis desaparegut. Aquest arc de ferradura confereixen a l'església un caràcter d'excepcionalitat, tant a la Vall com a tota la comarca. L'aparell de tota l'edificació és molt senzill, rústec, fet amb pedra, fang i morter de calç, permeten datar el temple al segle XI, tot i que l'arc de ferradura i l'absis desaparegut podrien correspondre a una església del segle X.
Sant Joan d'Àreu, se'n conserven poques restes. Històricament es tractava d'una església sufragània de Sant Feliu, situada a la Força d'Àreu. En el moment que es traslladà la categoria parroquial de la Força al poble baix d'Àreu, no fou Sant Joan qui assumí aquest caràcter, sinó que resta com a capella de la nova església de Sant Climent i Sant Feliu d'Àreu. Així consta en una relació de capelles i esglésies del bisbat d'Urgell l'any 1904.
Santa Maria de la Torre, església romànica del poble d'Àreu. Esmentada l'any 1314 en una relació de parròquies del deganat de Cardós.
És un edifici d'una sola nau, bastant gran, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau presenta dos trams diferenciats, el de llevant, cobert amb la volta de canó. Presenta elements que en permeten la datació al segle XII.
Santa Maria de Besan, antigament Mare de Déu de la Candelera.
Església parroquial romànica, d'una sola nau amb absis semicircular a llevant, molt transformada. La nau principal fou allargada cap a ponent, amb triple tram de nau cobert amb volta d'aresta, mentre que la nau original ho era amb volta de canó. L'absis, del romànic origina, actualment clos per una paret, té dues obertures de doble vessant. A la façana sud hi ha dues més, clarament posteriors. La porta actual és a ponent i a l'angle sud hi ha un campanar de torre de dos pisos amb pas inferior. Està datada entre els segles XI i XII.
Sant Miquel de Besan, romànica, d'una sola nau amb absis semicircular a llevant. Tanmateix diverses modificacions posteriors alteraren la planta primitiva. Era coberta de bigues de fusta. L'absis era cobert amb volta de canó i tenia dues finestres de doble vessant.
Santa Maria de Buiró, La Santa Creu, Santes Creus, no es troben referències d'aquesta església abans de 1904, quan consta com a capella de Sant Julià de Besan.
Petita ermita romànica d'una sola nau amb absis semicircular a llevant.
D'aquesta ermita prové una talla de fusta romànica de força interès, popularment anomenada Sant Creuet, una Majestat de fusta de 73cm que dóna nom a l'església, ja que es tracta del Crist crucificat en majestat. És conserva en una casa particular d'Ainet de Besan.
Sant Feliu de la Força d'Àreu, situada a la Força d'Àreu, veïnat del poble d'Àreu, es trobava en ruïnes fins a la restauració que s'hi feu el 1988. Església d'una sola nau coberta amb bigues de fusta, amb absis semicircular a llevant obert directament sobre la nau. La porta té un arc de mig punt, era al sud, sota un porxo també refet. És una obra senzilla i rústega datable a finals del segle XI o principis del XII.
Sant Serni de Norís, església parroquial de Norís. Apareix en la relació de 1391, quan formava part del deganat de Cardós. Més tard passà a la oficialitat de Tírvia.
Romànica, d'una sola nau, presenta una capella cap al nord, coberta amb volta de canó. Té un campanar de torre amb pas inferior a l'angle sud-oest de l'edifici. És una obra del segle XI, dins del romànic llombard, atès que presenta una línea d'arcuacions llombardes a l'absis amb lesenes cada dos arcs.
Sant Pere de la Força, Sant Piri o del Roc, capella de la Força de Tor. Església romànica, es conserven força restes, sobretot el mur de ponent, que té fileres d'opus spicatum i l'arrencament d'un campanar d'espadanya de dos ulls, i restes dels altres murs perimetrals. La planta era rectangular. Era l'antiga església parroquial de Tor, fins el segle XV, es traslladà el culte a l'església de Santa Maria, actualment Sant Pere de Tor.
Sant Ambròs de Tor, capella romànica
Sant Pere de Tor, antigament Santa Maria. Església d'època moderna, construïda damunt d'una més antiga. Té un campanar torre romànic del segle XI. Una curiosa mènsula romànica corona la porta principal de l'església.
Festes i tradicions
Araós,
Festa major primer dissabte del mes de setembre
Sant Esteve, 26 de desembre
Ainet de Besan,
Romeria de la Mare de Déu de Buiró, 1 de maig
Festa Major, 6 de gener
Alins
Baixada de falles d'Alins, 23 de juny.
La falla major, prèviament tallada i assecada, és planta uns dies abans en un dels extrems de la plaça, per ser cremada el dia de la revetlla de Sant Joan.
El trajecte que fan les falles comença havent sopat, a la plaça major, punt de trobada de tots els fallaires, cridats pels repics de campanes. Esperen l'hora d'enfilar el camí amunt fins l'ermita de Sant Quirc.
Un cop han arribat tots els fallaires a l'ermita, s'encenen una per una, totes les falles. Aband d'iniciar la baixada, encara queda temps per fer focs artificials, donant la benvinguda a una nova nit de Sant Joan.
Un cop acabats els foc, els fallaires inicien la baixada donant forma a una gran ziga-zaga de foc i llum.
Quan s'entra al poble, són rebuts amb música i aplaudiments, fins arribar a la plaça major, on dipositen la seva torxa damunt la falla gran que, s'encèn ràpidament.
Quan tots els fallaires han entregat la seva falla a la foguera, comença el típic ball de festa major i és reparteix coca i vi entre els presents.
Festa Major, 24 de juny
Sant Vicenç, 22 de gener
Àreu
Festa Major, 1 d'agost
Sant Sebastià, 20 de gener
Fira del Ferro pirinenc, Alins. Fira d'artesans, i productors locals de l'àmbit del Pallars Sobirà. Exposicions de forja, realització d'activitats relacionades amb l'explotació i ús artesà del ferro. Mes de juliol.
informació extreta de
http://fempirineu.cat/
http://vallferreratourist.com/
http://www.enciclopedia.cat/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Vall_Ferrera
Segons Joan Coromines, Ainet és dels relativament pocs topònims pallaresos que no són d'origen iberobasc. En aquest cas es tracta o bé del llatí "asinetum", paratge on hi han molts ases, o on es crien i recrien aquests animals equins, o bé també del llatí "anetum" herba aromàtica.
La segona part del topònim prové del fet que, originàriament aquest poble es formà a partir del de Besan.
És troba situat al dud-oest del municipi, entre els termes d'Araós i d'Alins, al marge esquerra de la Noguera de Vallferrera.
És un poble adossat a un penyal rocós que l'empara pel costat nord. El poble vell s'esglaona de dalt cap a vall, en dos carrers paral·lels entre ells. A poca distància a l'est-nord-est hi havia hagut una de les fargues de la Vall, la Farga Moles, que havia donat feina a molta gent del poble. Actualment no en queda res més que un fragment del rec que hi duia l'aigua, ja que el 1937 una forta avinguda d'aigua s'endugué el que quedava de la farga, abandonada uns 40 anys abans.
A l'edat mitjana, esmentat com Asneto o Asnet en documents del degle IX, com l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell.
L'ajuntament d' Ainet de Besan, fou creat l'any 1832 arran de les lleis promulgades a partir de la constitució de Cadis i la reforma de tot l'estat que s'emprengué i fou suprimit el 1927 amb la seva incorporació al municipi d'Alins.
Araós
 |
| fotografia de vallferreratourist.com |
Segons Joan Coromines, el d'Araós és dels topònims més controvertits dels Pallars, proposa un possible híbrid cèltic i basc "ara" (conreu o camp conreat) i otz (fred), camps freds, segons la moderna interpretació.
El territori ocupa l'extrem sud-occidental del municipi d'Alins i és el primer poble a l'entrada de la Vall Farrera.
El poble és un petit nucli compacte, esglaonat en un coster al costat de l'església de Sant Esteve, havia tingut castell (La Força d'Araós) al capdamunt d'un turonet situat a ponent del poble, prop de la capella de Sant Francesc.
Àreu
 |
| fotografia de Joan Belsa www.escapadarural.cat |
situat a 1220m d'altitud, en el marge dret de la Noguera de Vallfarrera, al peu del Monteixo (també anomenat Puig d'Àreu de 2905m d'altura).
Pel seu terme passa l'antic camí que comunicava el Pallars amb nord-oriental del terme. Més amunt, al límit amb Occitània s'aixeca la Pica d'Estats de 3143m d'altitud, la muntanya més alta de Catalunya, així com el Pic de Sotllo de 3084m.
Pertany a Àreu el veïnat de la Força d'Àreu.
La població es divideix en dos nuclis prou diferenciats, tant pel que fa a la seva estructura, com per la distància que els separa. A migdia al mig d'un pla, hi ha el poble pròpiament dit, amb una planta allargassada de nord a sud, però sense un urbanisme definit. Més al nord, hi ha la Força d'Àreu, antiga vila closa, en forma de castell, que és el que dóna nom a aquest nucli. Tanmateix, de la Força antiga no en queda més que l'església de Sant Feliu i les restes del portal que hi ha unides al temple,
Àreu va pertànyer al vescomtat de Castellbó i va tenir ajuntament propi fins l'any 1927. Ocupa la part nord del municipi d'Alins.
Besan
 |
| fotografia de vallferreratourist.com |
El 1553 hi consta un sol foc (llar, casa), però en els moments més esplendorosos, entre els segles XVIII i XIX, arribà a 8 cases més la rectoria, que són els que corresponen als noms de les cases conservats. Des de 2011 es troba totalment despoblat.
Juntament amb el poble d'Ainet de Besan, formava part, fins el 1992, de l'entitat municipal descentralitzada homònima.
Segons Joan Coromines. Besan és un dels topònims pirinencs d'origen basc. Està format per dos ètims; besa (bosc) i ande (sufix adjetivitzador). "boscura" podria ser la interpretació del nom.
Besan és un poble petit, però molt característic, amb balconades de fusta, les cases formaven un nucli allargassat i poc compacte, amb un únic carrer central i l'església de Santa Maria al lloc més baix, a l'extrem sud del poble.
Norís
 |
| fotografia de vallferreratourist.com |
Com explica Coromines, l'etimologia de Norís, que apareix com a Anorís en textos medievals, és la mateixa de Núria i fins i tot d'Andorra, una arrel pre-romana, possiblement basca, "andor", que conté "ur" (aigua); lloc abundant d'aigua, amb un sufix "en-is" que apareix en diversos topònims pirinencs, de significat incert.
Tor
 |
| fotografia de xavierpujolguarro.blogspot.com |
És un dels pobles situats a més altitud del país. S'hi arriba per una pista de muntanya que arreca de l'extrem nord d'Alins. La pista ressegueix la vall de la Noguera de Tor, continua per l'anomenat camí de Pal, cap al port de Cabús, lloc per on entra a Andorra.
Segons Joan Coromines, Tor procedeix d'un ètim iberobasc amb una sola erra, com indica el gentilici dels de Tor, "Toredà". El significat que hi atribueix té a veure amb la paraula "turó".
Situat als límits amb Andorra i l'Alt Urgell, Tor tingué un paper important en la història medieval dels comtats d'Urgell i de Pallars. És un poble petit amb cases escampades en un pla de muntanya, als peus del Roc de Sant Pere, on hi hagué la Força de Tor i l'església de Sant Pere de la Força o del Roc.
"conflicte de la muntanya de Tor" El poble s'ha fet famós per una truculenta història sobre la propietat de la muntanya, que fa un segle que dura, i que ja ha provocat tres assassinats. El valor d'aquesta muntanya ve donat, per la seva situació estratègica, ja que és un dels passos entre Andorra i el Pallars Sobirà, passant per el port de Cabús, a 2301m d'altitud i també pel fet que en el vessant andorrà es troben les instal·lacions d'esquí de la Massana i Pal, que formen el complex Vallnord.
Per tant a part de la lluita per la muntanya, antigament per l'explotació de la fusta, s'hi ha d'afegir la lluita pel seu us, entre les empreses amb aspiracions immobiliàries i els contrabandistes que utilitzaven el port pel contraban, sobretot de tabac.
La propietat de la muntanya ha anat canviant de mans en funció de les diferents resolucions que anaven fent els diferents jutjats competents, primer passà a ser propietat de Josep Montané i Baró, conegut co, a "Sansa", després va ser terreny comunal i finalment un cop esgotada la via judicial, la propietat a tornat a caure a la "Societat de Conduenyos de la Muntanya de Tor", societat fundada l'any 1896, per tretze famílies que habitaven el poble i que actualment formen els seus successors.
D'aquestes conspiracions i lluites, s'han fet molts reportatges. En destaca el que feu el programa de TV· (Televisió de Catalunya), "30 Minuts", i el llibre que arran d'aquest reportatge, va escriure Carles Porta "Tor: tretze cases i tres morts".
Llocs d'Interés
La Vall Farrera, com les veïnes Vall d'Àneu i Vall de Boí, conserva un nombre molt notable d'elements medievals, pertanyents a l'art romànic.
Creu de terme d'Alins, medieval, és una de les creus de terme més notables de tot el país, romànica de licorella. Fa 60cm d'alçada i té esculpides a les dues cares figures de relleu que representen la sagrada família i la crucifixió.
 |
| fotografia de mapio.net |
Sant Quirze d'Alins, o Sant Quir, ermita situada dalt un turonet que pren el nom de l'ermita. Segons la tradició popular, era la capella del castell d'Alins, destruït el 1513 per ordres del Duc de Cardona.
Temple d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, alguns autors la daten a l'època visigòtica per l'arc de ferradura de la porta de la façana nord, i per la construcció amb pedres grosses del país, de factura irregular, coberta amb bigues. Un estrenyiment dels murs a la zona del presbiteri fan veure la possible existència d'un arc presbiteral actualment desaparegut. La porta nord presenta un arc de mig punt, una mica ultrapassar, el tanca una clau triangular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada, sense cap mena d'ornamentació llevat d'una filada d'arcuacions llombardes molt senzilles. La rusticitat i irregularitat de l'aparell, de pedra de llosa, fa pensar en una obra popular del segle XII, dins del romànic llombard tardà.
 |
| fotografia de www.rutespirineus.cat |
Església romànica molt modificada, de la seva primera època en queda el campanar, de planta quadrada amb arcuacions simples a la part inferior, amb una finestra espitllerada i aparell que deixa veure unes formes constructives del segle XI, com carreus irregulars. La resta del temple és pràcticament tot de l'època barroca.
 |
| fotografia de vallferreratourist.com |
La Força d'Alins, fortificació medieval de la vila, era damunt i a llevant del poble, en el lloc conegut actualment com a Castellolia, damunt i a llevant de la casa-castell dels Castellarnau, coneguda també com a can Colomer, la casa pairal més antiga del poble.
La Força d'Alins, compartí història amb els altres castells de la Vall Farrera (Araós, Àreu i Tor), per la qual cosa fou inclòs en un dels quarters del vescomtat de Castellbó. El 1518 fou arrasat, de resultes de la invasió gascona que sofrí la Vall Ferrera, en bona part les seves pedres servires per enfortir les cases pairals d'Alins a l'edat moderna.
 |
| fotografia de www.wikiwand.com |
Un dels espais més emblemàtics i bels del Parc Natural de l'Alt Pirineu, amb cascades, ramats, molleres i boscos vells.
 |
| Estany del Port de Boet, Fotografia de www.lacsdespyrenees.com |
La paret sud de la muntanya forma el frontal del circ glacial on s'ubica l'estany d'Estats.
 |
| fotografia d'Albert Ortega i Margarit www.escapadarural.cat |
De l'església romànica només en queden restes entre les parets del temple.
 |
| fotografia de http://campaners.com/torre/t7844a.jpg |
Sant Esteve d'Araós, parròquia romànica. Documentada des de l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, l'any 939.
D'una nau amb absis semicircular a llevant. L'obra original és l'absis, mentre que la resta a sofert diverses transformacions. Entre les capelles s'observen diferents fragments de murs que mostren una factura popular de pedres de llosa que la permeten situar en la segona mitat del segle XI o la primera del XII.
 |
| Fotografia de campaners.com |
D'una sola nau, coberta amb bigues de fusta, a la façana sud hi havia la porta original, actualment paredada. A la façana de llevant hi ha un notable arc de ferradura que en els darrers anys servia de porta d'entrada, però que correspon a l'antic arc triomfal que enllaçava la nau conservada amb l'absis desaparegut. Aquest arc de ferradura confereixen a l'església un caràcter d'excepcionalitat, tant a la Vall com a tota la comarca. L'aparell de tota l'edificació és molt senzill, rústec, fet amb pedra, fang i morter de calç, permeten datar el temple al segle XI, tot i que l'arc de ferradura i l'absis desaparegut podrien correspondre a una església del segle X.
 |
| fotografia de www.panoramio.com |
 |
| fotografia de mapio.net |
És un edifici d'una sola nau, bastant gran, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau presenta dos trams diferenciats, el de llevant, cobert amb la volta de canó. Presenta elements que en permeten la datació al segle XII.
 |
| fotografia de www.iec.cat |
Església parroquial romànica, d'una sola nau amb absis semicircular a llevant, molt transformada. La nau principal fou allargada cap a ponent, amb triple tram de nau cobert amb volta d'aresta, mentre que la nau original ho era amb volta de canó. L'absis, del romànic origina, actualment clos per una paret, té dues obertures de doble vessant. A la façana sud hi ha dues més, clarament posteriors. La porta actual és a ponent i a l'angle sud hi ha un campanar de torre de dos pisos amb pas inferior. Està datada entre els segles XI i XII.
 |
| fotografia de vallferreratourist.com |
 |
| fotografia de mapio.net |
Petita ermita romànica d'una sola nau amb absis semicircular a llevant.
D'aquesta ermita prové una talla de fusta romànica de força interès, popularment anomenada Sant Creuet, una Majestat de fusta de 73cm que dóna nom a l'església, ja que es tracta del Crist crucificat en majestat. És conserva en una casa particular d'Ainet de Besan.
 |
| fotografia de vallferreratourist.com |
Sant Serni de Norís, església parroquial de Norís. Apareix en la relació de 1391, quan formava part del deganat de Cardós. Més tard passà a la oficialitat de Tírvia.
Romànica, d'una sola nau, presenta una capella cap al nord, coberta amb volta de canó. Té un campanar de torre amb pas inferior a l'angle sud-oest de l'edifici. És una obra del segle XI, dins del romànic llombard, atès que presenta una línea d'arcuacions llombardes a l'absis amb lesenes cada dos arcs.
 |
| Fotografia de www.iec.cat |
 |
| fotografia de http://static.panoramio.com/photos/large/124130932.jpg |
 |
| fotografia de vallferreratourist.com |
Sant Pere de Tor, antigament Santa Maria. Església d'època moderna, construïda damunt d'una més antiga. Té un campanar torre romànic del segle XI. Una curiosa mènsula romànica corona la porta principal de l'església.
Araós,
Festa major primer dissabte del mes de setembre
Sant Esteve, 26 de desembre
Ainet de Besan,
Romeria de la Mare de Déu de Buiró, 1 de maig
Festa Major, 6 de gener
Alins
Baixada de falles d'Alins, 23 de juny.
La falla major, prèviament tallada i assecada, és planta uns dies abans en un dels extrems de la plaça, per ser cremada el dia de la revetlla de Sant Joan.
El trajecte que fan les falles comença havent sopat, a la plaça major, punt de trobada de tots els fallaires, cridats pels repics de campanes. Esperen l'hora d'enfilar el camí amunt fins l'ermita de Sant Quirc.
Un cop han arribat tots els fallaires a l'ermita, s'encenen una per una, totes les falles. Aband d'iniciar la baixada, encara queda temps per fer focs artificials, donant la benvinguda a una nova nit de Sant Joan.
Un cop acabats els foc, els fallaires inicien la baixada donant forma a una gran ziga-zaga de foc i llum.
Quan s'entra al poble, són rebuts amb música i aplaudiments, fins arribar a la plaça major, on dipositen la seva torxa damunt la falla gran que, s'encèn ràpidament.
Quan tots els fallaires han entregat la seva falla a la foguera, comença el típic ball de festa major i és reparteix coca i vi entre els presents.
 |
| fotografia de www.fallesalins.cat |
Sant Vicenç, 22 de gener
Àreu
Festa Major, 1 d'agost
Sant Sebastià, 20 de gener
Fira del Ferro pirinenc, Alins. Fira d'artesans, i productors locals de l'àmbit del Pallars Sobirà. Exposicions de forja, realització d'activitats relacionades amb l'explotació i ús artesà del ferro. Mes de juliol.
 |
| fotografia de mondelaforja.cat |
informació extreta de
http://fempirineu.cat/
http://vallferreratourist.com/
http://www.enciclopedia.cat/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Vall_Ferrera
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada