Montsegur ( País d'Olmes) Occitània

poble de Montsegur
Fotografia de
https://photos.travelblog.org/Photos/30523/197642/f/1475013-Montsegur-Village-0.jpg
Poble situat al País d'Olmes, departament de lArieja, regió de Migdia-Pirineus i centre administratiu de la comuna que duu el seu nom. Aquest poble deu part del seu prestigi al Castell de Montsegur, construït sobre un antic Castrum que fou un dels darrers centres de resistència de la jerarquia Càtara al segle XIII. 
Castell de Montsegur
fotografia de
http://ferransala.com/wp-content/uploads/2010/07/Imagen23PUILARENS-CATARS.jpg
Castell de Montsegur
Situat a Montsegur, en un penyal de 1207 metres d'altitud, domina total la Vall del riu Lasset, de difícil accès, fet que facilitava la defensa. L'existència d'un castrum o poble fortificat fora muralla, està documentat abans de la construcció del castell. Va servir de refugi als càtars, dins la corada albigesa fins que, el març de 1243, l'exercit croat del papa i la monarquia francesa van prendre la muntanya i van extingir el darrer nucli de resistència. 
S'han creat diverses llegendes i mites al seu voltant, la més coneguda, relaciona un misteriós tresor amagat que contenia el Sant Grial, que hauria estat amagat per els darrer càtars. 
Es diu, que, al solstici d'estiu, quatre arcs deixen passar els primers raigs de sol, que travessen de banda a banda la torre de l'homenatge i mostren quatre barres de llum.
història
El Puig de Montsegur probablement, va estar habitat molt abans de l'arribada dels Càtars, però no es fortificà fins l'any 1204 per Ramon de Perella. Després de la derrota de la batalla de Moret, el "perfecte" Gilabert de Castres es refugià al castell que es converteix en lloc de refugi dels Bons Homes i Bones Dones. Sent propietat d' Esclarmonda de Foix, s'hi refugien alguns càtars que participaren al 1242 en la matança dels inquisidors a Avinyonet, encapçalats per Pere Roger de Mirepeis. Al maig de 1243, el senescal de Carcassona, Hugues de l'Arcis, emprèn el definitiu setge del castell. Ramon de Perella i Pere Roger de Mirepeis negocien la rendició, podran optar entre l'abjuració de la seva fe i la foguera. Molts van preferir no abjurar, uns dos-cents van morir cremats vius i d'altres confinats a la presó. Una pira gegantina consumí els cossos dels "màrtirs del pur amor crestian" al prat dels cremats. Actualment commemorat per una estela al peu del puig, La caiguda de Montsegur va significar la fi del catarisme, desenes de milers de càtars van atravessar els Pirineus cap al sud i es van establir a Catalunya. 
Les ruïnes dels castell que es conserven, construït segurament a finals del segle XIII, principis del XIV sobre les ruïnes de l'antic assentament, per 
Gui I de Levis, després de la derrota de Montsegur, són visibles des de lluny. La torre de l'homenatge, encara conserva la cisterna, la sala baixa i un arc emprat com a reducte de defensa de la torre.  
Prat dels Cremats
fotografia de
aracelirlunpocodehistoria.blogspot.com








Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Vallfogona de Ripollès

Imatge
Vallfogona de Ripollès fotografia de  http://www.descobrir.cat/ca/img2/2011/05/_dsc2298-6391.jpg Tradicionalment i genuïnament Vallfogona de Ripoll, vila i municipi de la comarca del Ripollès, es un poble amagat amb el qual només comunica amb la carretera N-260 des de Ripoll o Olot. Per pista forestal, s'hi pot accedir des de Sant Joan de les Abadesses pel nord i pel sud des de Vidrà. El municipi està format per les entitats de població de la Baga Amunt, la Baga Avall, Les Domes, Puigsec, Vallfogona de Ripollès, Solana Amunt, Solana Avall i La Taverna. Història És un conjunt que forma part del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Antigament enmurellat, el seu interior només era accessible mitjançant tres portals, El portal de la muralla a tramuntana, el de ponent, que donava accès a l'antic camí de Ripoll i el de mitjorn, d'on arrencava el camí de Milany, passant pel pont medieval. El conjunt arquitectònic, caracteritzat per una plaça central al voltant de la qua
Més informació

Castell de Vernet - Sant Martí del Canigó (El Conflent)

Imatge
És un municipi català de la comarca del Conflent, a la Catalunya Nord. Administrativament és una comuna francesa del departament dels Pirineus Orientals dins el cantó de Prada. Aquest municipi que compren la Vall de Cadí (amb les valls afluents de la Llipodera i de Jou) al sector nord-oest del massis del Canigó, des del pic de Gasamir, la pica del Canigó i els pics de Tretzevents i Sethomes, fins a prop de Vernet. El nom de la Comuna ve de la presència del castell senyorial homònim, del qual no en resta res més que pocs vestigis prop de l'església de Sant Martí Vell. Una bona part del terme es boscada (bosc i casa forestal de Merialles); al fons de la vall hi ha conreus (principalment pomeres). Hi ha estat tradicional la indústria cistellera (vímet). El poble és sota el monestir del Canigó (al qual pertanyé la jurisdicció senyorial), a la dreta del riu de Cadí. Abans havia pertangut a la jurisdicció de Vernet. A la seva església parroquial de Sant Martí fou traslladat el 1786 el
Més informació

Sant Martí de Llémena (Gironès)

Imatge
Sant Martí de Llémena fotografia de  www.codigopostal.org Granollers de Rocacoba fotografia de  es.wikiloc.com El terme municipal té una extensió de km2, s'estén per la vall mitjana de la Llémena a l'extrem nord-oest del Gironès. Compren quatre unitats geogràfiques, que corresponen als quatre pobles històrics que constitueixen el municipi.  Al nord hi ha Granollers de Rocacorba, al centre Sant Martí de Llémena, a l'est Llorà i al sud Les Serres. Entre Llorà i Sant Martí es troba el veïnat del Pla de Sant Joan. Llorà fotografia de  calaix.gencat.cat Història Els pobladors més antics vivien en coves neolítiques situades en els cingles i les alçades abruptes que dominen la vall.  Fins el segle XI, no es tenen notícies sobre les quatre parròquies. Durant l'edat mitjana, la seu de Girona dominava la zona que acabà sent reial, però Granollers no, ja que constituí la baronia de Granollers, centrada en el castell del mateix nom. A la segona meitat del
Més informació